La llei diu que a partir d'avui es pot començar a estudiar concedir el tercer grau penitenciari als presos polítics. I a partir d'avui els que han convertit la política en odi, supremacisme ideològic i venjança personal (alguns també en privat) comencen la seva campanya per subvertir un cop més la llei i intentar que no es compleixi parlant de privilegis. Va haver-hi un dia en que ser humanament miserable va començar a ser un valor polític. I seguim allà mateix. Molt bé tot.

Per tant, a partir d'ara els presos polítics condemnats en aplicació de la llei de l'escarment per part d'un Estat disposat a pagar el preu que fos per tancar la carpeta catalana, inclòs el descrèdit de la justícia, el dels cossos de seguretat i el de la monarquia, podran dormir alguns dies a casa. I si algun dia tenen problemes per conciliar la son, en comptes de comptar ovelles podran comptar partits indepes o indepes segons el dia. I s'hi estaran estona.

L’1-O i el 3-O van ser fruit de la unitat. Sense ella, res hauria estat possible. L'Estat no va vacil·lar a l'hora d'esclafar el moviment i a partir de llavors, l'independentisme va començar el seu altre Procés, el de l'atomització. Primer amb la trencadissa definitiva entre el món “postcon” (de Post i Convergent) i el món Esquerra (l’ERC de tota la vida més el reforç del sector catalanista del PSC i alguns Comuns). La culpa va ser l'estratègia. I després amb la implosió de l'artefacte PDeCAT-Crida-JuntsXCat que avui ha viscut un nou capítol amb l'anunci del President Puigdemont de presentar un nou partit. en aquest cas la culpa, vist des de fora, l'han tingut les cadires. I si no ha estat així, felicitats perquè és la imatge que ha quedat.

Aquest moviment d'avui del 130é President, crec, busca desencallar la situació per la via dels fets consumats i que rebenti el gra que fa dies madura i madura però no peta. Carles Puigdemont obliga ara al nucli del PDeCAT a moure fitxa. Veurem. Però ves que tot plegat no sigui res més que una tercera via. Ves que no es tracti de tenir un Partit del President i mantenir el PDeCAT com a refugi dels partidaris de circular pel carril de vehicles lents per acabar pactant una coalició electoral. En tot cas, passi el que passi, si el secret de l'èxit de l'octubre del 17 va ser suportar al del costat tal com era i en nom d'un bé superior, fos del partit que fos, ara es tracta de “he venido a hablar de mi libro. Y mi libro soy yo mismo”.

Tradicionalment els catalans érem famosos perquè sempre en teníem un de cada cosa. Però això ha canviat radicalment. Ara de cada cosa en tenim, mínim, un parell. Fins i tot de viròlegs. I d'aquesta manera podem estar sempre en contra d'algú i podem fer realitat allò tan nostre del “es troben dos catalans i munten tres associacions, barallades entre elles”. En el tema partits polític, però, ho hem sofisticat de tal manera que l'objectiu és que cada indepe tingui el seu propi partit. Però no per proposar res, no, sinó per insultar i desacreditar els altres sit milions i mig de partits existents. Esquerra, PDeCAT, JuntsXCat, La Crida, el nou Partit del President, el Partit Nacionalista, Lliures, Units per avançar, Convergents, Demòcrates, Lliga Democràtica, les dues ànimes de la CUP i els que em deixo. Només hi falten el partit del Jo Mateix.

I mentre, una gran majoria d’indepes veu que el gerro de la iaia està massa esmicolat com per tornar a enganxar-lo i assumeix que caldrà plantejar-se què hi posem a partir d'ara a sobre de la calaixera. Si és que val la pena posar-hi res. Perquè quan entre tots hem acabat fent el que més afavoreix un Estat que no negociarà mai res, i menys havent guanyat per golejada, i amb un enemic feble i escapçat, potser millor fotre la calaixera a mar i comprar-se un d'aquells mobles castellans que hi ha en aquells mesons on a la porta hi ha unes aspes de molí que no giren i assumir que la banca sempre guanya. I si l’ajudes, encara més.