Ja va passar amb la sentència de l’Estatutet. El recorda, oi, l’Estatutet? Va ser una humil però sincera mà estesa que, tot i el famós “apoyaré”, ja va sortir de Catalunya en direcció a Madrit (concepte) sense portes. I que quan va ser als afores de Fraga va quedar-se sense volant, sense rodes i amb un motor de patinet elèctric. Després va ser ratificat pel Congrés dels Diputats espanyol i pel Senat espanyol. I va ser ratificat per la majoria del poble de Catalunya a través del seu vot. I va ser sancionat pel Rei. Però el PP va dur-lo al Tribunal Constitucional (TC). I el TC va convertir en anticonstitucionals el Congrés dels Diputats espanyol, el Senat espanyol, el poble de Catalunya i un Rei que, per obra i gràcia del PP i el TC, va convertir-se en Joan Carles Primer, l'Anticonstitucional.
I així va ser com va començar la ignomínia intel·lectual que ens ha dut on som. Amb moments memorables com que hi ha articles de l’Estatutet que van ser declarats inconstitucionals i que continuen en vigor a l'Estatut andalús amb un redactat que està copiat literalment del català.
Aquell PP, Mourinhisme pur i dur, va escenificar la gran metàfora de la cosa: després de ficar el dit a l'ull a traïció i amb covardia al pacte constitucional del 78, va aconseguir que el TC tragués la pancarta que ho legitimava tot: “PP, tu dedo nos señala el camino”. I el camí era Ep·paña, la seva Espanya, amb P geminada per reforçar l'expulsió de l'aire al moment de la pronúncia.
És el patriotisme constitucional d’Aznar, que no és res més que Rubalcaba dient fa dos dies que “l'Estat pagarà el cost que Puigdemont no sigui president” o Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia política de Fernández Díaz, mantenint la següent conversa amb Gabriel Rufián durant la comissió d'investigació al Congrés:
- Es considera un patriota?
- Sens dubte.
- Què faria vostè per Espanya?
- Ho faria tot.
- Què és tot?
... i aquí Pino va callar i va somriure. Sí, perquè efectivament, “tot” és “tot”.
I aquest “tot” inclou destruir la imatge de tota la justícia, la justícia política que primer dispara presons provisionals i després apunta lleis improbables que justifiquin el tret. Però vol dir destruir també la imatge de la justícia que treballa cada dia amb jutges i fiscals que intenten ser el més honestos i justos possibles.
I aquest “tot” inclou destruir per sempre més la imatge de tot els piolins, perquè una part d'ells ja ha quedat instal·lada a la retina de milers de ciutadans cridant, fora de si, “a por ellos” o “Que nos dejen actuar”.
I aquest “tot” inclou destruir la imatge del periodisme per culpa dels que publiquen el que calgui només per mantenir un plat calent a taula. El seu propi. I no parlem d'opinions que, miri, tothom ha de poder opinar el que consideri convenient, sigui perquè ho pensa o perquè l'hi dicten, sinó de notícies. ¿Qui confiarà mai més en els mitjans de comunicació després d'algunes de les coses que hem vist i hem llegit? I en alguns casos amb morts per terrorisme pel mig...
I aquest “tot” inclou l'esquerra i la progressia espanyoles, que han renunciat al seu esperit crític per no posar en perill el seu estatus i una Espanya que no és la seva i que els detesta. Callats com a morts quan s'estan vulnerant els drets socials i polítics de la gent, s'està violant l'estat de dret, s'estan retallant les llibertats i vivim en un estat de censura basada en la por i l'arbitrarietat. És que no han obert boca. I els que l'obren ho fan per associar independentisme amb nazisme. ¿Això és el més brillant que tenen a oferir els progres amb llicència oficial?
“Todo por la Patria”. Destruïm-ho tot per salvar la pàtria. Encara que no quedi res sencer, als no nacionalistes sempre els quedarà la pàtria. La seva. La que ha de ser com ells diguin. La pàtria on el dissident només té un futur: ser destruït.