Íñigo Méndez Vigo, ministre d'Educació (sí, sí, el tema entra al negociat del ministre d'Educació), ha dit que el Gobierno abaixarà l’IVA dels espectacles taurins del 21% al 10%. Per què? Perquè així ho diu l'acord de govern entre el PP i Ciudadanos. I, com que es veu que els acords entre PP i Ciudadanos que valen són els de Madrit (concepte) i no els de Múrcia (per exemple), doncs van i l’apliquen.

I què deia el pacte? Que s'establiria el tipus reduït d’IVA per als espectacles culturals en directe. I com que els toros són cultura i són en directe, ja ho tenim. I com que el cinema i la música en vinil o en CD, per exemple, no són en directe (desconec si tampoc hi entren per no ser considerats cultura), doncs en queden exempts.

Però aquesta columna, que és un servei públic, ha consultat els seus serveis jurídics i ha trobat una escletxa perquè el cinema també pugui beneficiar-se de la rebaixa. Es tractaria de que cada pel·lícula inclogui una corrida de toros. Sí, seria gravada (esclar, estar dins d'una pel·lícula que, en principi, és una cosa que sempre va gravada implicaria estar gravada, sí) però mentre la gravessin, s'estaria celebrant en directe i, per tant, l'activitat entra a la normativa i se li podria aplicar l’IVA reduït.

I ara vostè em dirà: “Escolti, que a mi les corrides de toros (o curses de braus) em fan sortir granissada. Ara vol posar-me-les a totes les pel·lícules?”. No pateixi, està tot previst. La corrida estaria present a totes les pel·lícules, efectivament, però això no implicaria veure-la. Només caldria advertir als títols de crèdit, que és allò que no es mira ningú però que existeix, que mentre a la pantalla hi passaven coses i històries, en una altra part del plató (sense concretar on, cosa que pot voler dir a l'altra banda del planeta) hi estaven fent una corrida. O sigui, al final de tot del tot del film, hi posarien una frase del tipus: “¿Sap l'escena de quan en Sebastian li ensenya a la Mia la seva passió pel jazz tocant el piano, mentre ella comença a ballar entre la gent? Sí? Doncs fora d'aquell decorat, José Tomás, El Juli i Enrique Ponce estaven torejant sis toros, sis. I sense parar”.

Per tant, la pel·lícula podria ser considerada una corrida en la qual s'hi ha inclòs una història tipus La La Land, però una el·lipsi narrativa per omissió ha contraposat els dos plans espai-temps i nosaltres només hem vist la part La La Land com a metàfora del que el director ens ha volgut transmetre amb la corrida, que només existeix en el subconscient de l'espectador (i l'espectadora) i, a més, sense que l'espectador (o l'espectadora) ho sàpiga. I qui diu La La Land diu la pel·lícula que vostè vulgui. Es tractaria del fet que els directors sempre incloguin a les seves pel·lícules una corrida que, malauradament, mai veuríem perquè sempre succeirien en un lloc on no hi ha cap càmera. Això sí, seria gravada en rigorós directe. Per suposat.

I per fer-ho encara més atractiu, el concepte resultant rebria el nom de cultura col·laborativa, una idea que ara mateix ho peta. Això li donaria un relat imbatible i revifaria la tauromàquia. Només virtualment, sí, però moltíssim.