Exercici de suposició. Al seu poble (o ciutat, o barri) hi arriba una companyia que proposa instal·lar-hi una empresa que donarà feina a tothom, garanteix una jubilació de mil cinc-cents euros mensuals amb 14 pagues i hi construirà una llar d'infants i una escola pública, un hospital, residències de gent gran i crearà una empresa d'autobusos que connectarà gratuïtament amb els destins de més demanda. Accepta, oi? Però esperi, que hi ha un petit problema. L'empresa és molt contaminant i existeix el risc que un 0,5% dels veïns pateixin una malaltia mortal. Ara accepta? Pensi que és el benestar del 99,5% a canvi de la salut del 0,5%. Què, difícil elecció, no? Doncs al món del futbol, el plantejament va per aquí, però sembla que ningú el tingui en compte.
¿Estaria d'acord en vendre el seu club de l'ànima, aquell pel qual donaria la sang si calgués, a canvi que el propietari fos el govern d'un estat dictatorial que vulnerés els drets humans i assassinés els dissidents? Doncs exactament això és el que no s’han qüestionat els seguidors del Newcastle United, un dels clubs històrics de la Gran Bretanya ara que ha estat comprat pel fons públic de l'Aràbia Saudita per 359 milions d’euros. La seva resposta ha estat afirmativa en un 94%, segons diu una d'aquestes enquestes que es fan i de les quals vostè i jo ens en fiem tant. En tot cas, si hi haguessin estat en contra, la venda s'hauria fet igual perquè la seva opinió importa exactament zero.
Abans, però, i per suavitzar l'aterratge, la Premier anglesa, que serien els Tebas d'allà; o sigui, la patronal dels clubs; acceptaria considerar aquest fons com un ens desvinculat de l'estat saudita. Això a pesar que Mohammed bin Salman, el príncep hereu, també és el president de la nova cosa. Vaja, que seria saudita però no gaire i faria bo allò del “pagant, sant Pere canta”. Per tant, i resumint, el Newcastle podrà fitxar jugadors i entrenadors de nivell al preu que calgui, els pagarà grans sous, renovarà les instal·lacions i, potser, guanyarà algun títol. I els seus seguidors consideraran que els senyors que manen l'Aràbia Saudita són bellíssimes persones i que la vulneració dels drets humans són una cosa que si et gires, ni la veus.
Continua, doncs, el debat que ja s'ha obert amb altres clubs com el Manchester City i el París Saint Germain, propietat els Emirats Àrabs i del Qatar, respectivament: ¿Hem de fer negocis amb països governats per sàtrapes? I, ja que hi som, afegim-hi preguntes com: Hem de comerciar amb dictadures com la Xina? Per cert, l'Espanyol és propietat d'un senyor xinès... ¿Volem el gas d'un règim com el que imposa Putin a Rússia, on hi ha eleccions, sí, però si allò és una democràcia servidor de vostè és Daniel Craig? O volem el gas del règim de llibertats tunejades d'Algèria? I si no acceptem tenir tractes amb aquests països, on hi posem el límit i això qui ho decideix? El Brasil de Bolsonaro entra a la llista dels dolents? I quan als EUA hi governava Trump, què? Tots dos van guanyar unes eleccions democràtiques, encara que el bolsonarisme empresonant Lula i el trumpisme creant una mentida darrere l'altra. I anant a l'extrem, a l'època de Pablo Escobar, al seu país hi havia molta gent encantada amb ell perquè els permetia guanyar-se la vida. Era un assassí? Sí, però era el “seu” assassí, els donava feina traficant i en treien grans beneficis. Vaja, que pels seus veïns Escobar era una bellíssima persona. En tot cas, i si li donem la volta a la qüestió?
No es tracta de preguntar-nos si hem d'acceptar o no sinó: tenim alternativa? No volem saber res de la Xina? Perfecte! Però sense el seu mercat no tindríem al nostre abast milions de productes de consum, inclòs l'ordinador amb el qual he escrit aquesta peça i l'aparell amb el que vostè la llegeix. I a partir d'aquí, aquest hivern ens escalfarem cremant fustes al menjador de casa, etc, etc.
En un món fantàstic, tot hauria de ser fantàstic. Però el món no ho és gens de fantàstic. I, encara que ens assenyalin, la culpa no és seva ni meva. Ni tampoc tenim la solució. Encara que no siguem del Newcastle. Ni del City, ni del PSG. Ni de res.