21 d'octubre del 2017. En la cursa entre el Govern de la Generalitat i el Govern Rajoy a veure si els uns aconseguien que els altres s'asseguessin a negociar alguna cosa i els altres aconseguien que els uns desendollessin els ploms de la cosa, a la que calia sumar la competició entre Junts Per Catalunya i Esquerra a veure qui saltava abans de la vagoneta de la convocatòria electoral, va arribar la no-proclamació de la República. I posteriorment tothom se'n va anar de cap de setmana dient: “hòstia, hòstia, ja veuràs tu dilluns”. Sense imaginar mai què passaria realment a partir del dilluns següent. Aquell migdia de divendres va ser l'últim cop que es van veure en persona el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras. Fins avui. Tres anys i nou mesos després. I si s'han pogut veure és perquè qui estava a la presó ha anat a veure qui és a l'exili. A Waterloo.

Aprofitant aquesta retrobada, servidor de vostè ha tornat al lloc del fet. A un Parlament que, a causa de la COVID, no trepitjava des de feia un any i cinc mesos. I què hi buscava? Doncs res en concret. Potser fer memòria i intentar entendre on érem llavors, on som ara i què ha succeït durant aquest temps. Prou temps perquè sembli que faci molt de tot, però que a la vegada sembla que tot passés ahir i on han passat tantes coses que encara no hem tingut temps de pair-les. I no només relacionades amb un Parlament on la imatge d'aquell últim dia de Puigdemont i Junqueras era la de la zona de l'escalinata plena a vessar i que avui oferia un aspecte de polígon industrial un diumenge a la tarda.

Per prendre la temperatura a la realitat, calia anar a esmorzar al bar. I, sap què m'ha passat? Doncs el mateix que aquests dies quan veia les cares dels futbolistes de la selecció espanyola, que no en coneixia la majoria. Entre les mascaretes i l'esbaldida parlamentària de l'última legislatura, avui m'he sentit com quan vas al TNC. L’escenari sempre és el mateix però els actors canvien depenent de l'obra que toca. Esclar, perquè les persones i els fets passen però els plens del Parlament continuen. Amb altres temes i protagonistes. I just pensava en això quan m'ha aparegut un tan apreciat com veterà company, en Lluís Falgàs. I, sense saber què em voltava pel cap, m'ha fet una reflexió en aquest sentit. Passen els diputats i passen els consellers, els governs i els periodistes. I la vida continua. I alguns dels que ja han passat en el seu moment va arribar a creure's que eren importants. Com alguns dels que hi són ara i que també passaran. I no, no parlo de ningú en concret, sinó en general.

I tant de temps després he pogut tornar a veure als bidells del Parlament, institucions oblidades que sempre són allà, que tot ho veuen i que sempre callen. I a la gent del departament de premsa, i als funcionaris de la casa. I amb alguns he pogut xerrar-hi una estona. De com ens ha anat durant aquest temps, de la vida, de menjar, de la salut, de com ha canviat (o gens) el món, de la família i fins i tot de filosofia. De tot menys de política. Vaja, com sempre.

D'això n'he pogut parlar amb algunes persones conselleres i altres persones diputades. Les unes verbalitzant com voldrien que fos la legislatura i les altres aprofitant per exclamar-se del que fan els partits que no són el seu. I no necessàriament assegut als escons de l'altra banda de l'hemicicle. Però potser la metàfora de tot plegat és la botiga de records. Durant molt de temps al Parlament hi va haver un espai físic on hi podies comprar bolígrafs, ossos de peluix, llibretes o gorres amb el logo de la institució. Doncs bé, aquell cèntric racó ara és un espai d'alletament.

Efectivament, el món canvia. Si evoluciona o no seria un altre tema. Passen els diputats, els consellers, els periodistes i també les botigues de records presencials. I aquestes darreres deixen pas a una zona on ara les mares poden alletar la seva criatura mentre fan una aturada al mig de la jornada laboral. Una zona que no existia perquè aquesta situació no es donava. Per què? Perquè abans eren altres èpoques amb unes altres persones.

I ara vostè em preguntarà: “I el ple, què?”. Bé, doncs la Marta Lasalas l'ha explicat aquí, i aquí. I en Marc González aquí i aquí. Per tant, servidor no té res més afegir. Sobretot perquè estava de pas.