Imagini's un lloc on no hi plou mai. Doncs bé, un dia hi cau un xàfec. I s'hi fa un riu per on l'aigua hi circula. És molt probable que si allà hi torna a ploure, l'aigua acabi passant per aquest camí que abans no existia. Doncs això mateix passa amb la justícia i les lleis, que un primer cop d'una cosa implica que n'hi pot haver un segon. Vaja, que quan un alt tribunal topa amb un Parlament per una qüestió d'inhabilitacions, per exemple, interpretant repetidament la llei de manera tunejada, és molt probable que això impliqui un precedent que més aviat o més tard afectarà una altra institució semblant i a persones d'altres partits. Dit d'una altra manera i amb una rima millorable: A la Mesa del Congrés dels Diputats i a la seva presidència, el Tribunal Suprem els situa al límit de la seva resistència i paciència, que al final és obediència sense dret a la seva independència fonamentada en la jurisprudència.

Resulta que el Suprem ha condemnat el diputat de Podemos Alberto Rodríguez a quaranta-cinc dies de presó, substituïbles per una multa de 450€, i a inhabilitació de sufragi passiu -és a dir, a tenir dret a presentar-se com a candidat a unes eleccions-. Els fets jutjats són del 2014 quan Rodríguez hauria copejat un policia durant una manifestació contra l'anomenada llei Wert. El problema, esclar, no és la presó perquè queda anul·lada un cop pagada la multa -fet que ja s'ha produït-. Aquí la qüestió és la inhabilitació i la discussió sobre la seva aplicació. Segons el Suprem cal fer fora el diputat i segons la Cambra no.

La Mesa del Congrés va demanar un informe al cos de lletrats de la institució. Van resoldre que no hi havia motius jurídics per privar el diputat de la seva acta. I ho van fer basant-se en 1/ l'article 44 del Codi Penal que diu que a un parlamentari només se'l pot inhabilitar si comet els delictes de terrorisme o de rebel·lió, 2/ en el 6.2 de la Llei Orgànica de Règim Electoral (LOREG) i 3/ en jurisprudència del Tribunal Constitucional. A banda 4/ del que diu l'article 13.2 de la Constitució espanyola sobre el dret al sufragi passiu i 5/ el 23.2 sobre el dret fonamental a la participació política.

A partir d'aquí la Mesa va votar per majoria (PSOE i Podem) un “Rodríguez es queda”, però PP i VOX van sol·licitar una reunió urgent de la Mesa. I allà hi va passar alguna cosa, la presidenta va canviar el pas i va demanar al Suprem que aclarís en quina part de la sentència hi posava res de plegar. I, no, ni ho posa enlloc, ni el Ministeri Fiscal va demanar la inhabilitació per exercir cap càrrec públic, ni 6/ es pot inhabilitar per sufragi passiu algú que ja ha estat elegit. Però és que a més, i 7/ existeix l'empara dels articles 21 i 22 del Reglament del Congrés dels Diputats. Però el Suprem volia el diputat fora de la Cambra com fos i ha pressionat la presidenta Meritxell Batet (PSOE) perquè executi una circumstància no contemplada en la seva sentència. Fins que ho ha aconseguit.  

I en tot aquest procés hem pogut veure titulars com “La condemna del diputat Alberto Rodriguez desperta una nova esbroncada entre els poders de l'Estat”. Esclar, perquè allà el Suprem és un poder, però el Congrés dels diputats també. Altres parlaments, en canvi, no són considerats cap poder. I així els va. A ells, a les seves Meses, a les seves presidentes, al seus diputats i als presidents dels governs que hi tenen majoria.

Al principi d'aquesta peça li deia: “Imagini's que...”. Doncs bé, ara hi torno però, en comptes de pluja i rius li proposo fer l'exercici amb un... "si això passa allà, imagini's aquí", que va acompanyat "es veia venir", d'un "vostè no sap amb qui està parlant" i d'un "si a la bèstia li dones de menjar, la bèstia creix. I se t'acaba menjant a tu".