No, no, aquesta peça no té l'objectiu de “carregar-se” Mario Vargas Llosa. Bàsicament, perquè fa temps que ho fa ell solet. No, simplement es tracta de compartir amb vostè la constatació que hi ha un moment a la vida en què perds de vista la realitat i, per motius que no seré jo qui jutgi, entres en una espiral de decadència pública a la qual tu ets aliè i de la qual uns quants se n'aprofiten.
Mario Vargas Llosa, l'escriptor, concedeix cíclicament entrevistes a un mateix tipus de mitjans que sempre busquen d'ell repetir el mateix titular. Un senyor com ell podria parlar de milions de coses relacionades amb la literatura. O amb la vida. O amb el que fos. Però no, aquests mitjans que diuen que l'idolatren, el veneren i el respecten, l'usen per acabar parlant dels nacionalismes. En contra, naturalment. El responsable de la cosa deu tenir una alarma posada al mòbil i quan se li dispara envia un missatge al xat de la redacció amb el següent text: “Companyes i companys, torna a tocar fer la portada amb en Vargas Llosa dient que els nacionalismes són nefastos. Ho feu a sorts i qui perdi, hi va. Però ara no us equivoqueu i poseu que el dolent és el nostre. No, eh... Recordeu, el nacionalisme dolent sempre és el dels altres i els nacionalistes són els altres. Com deia Jaime Mayor Oreja: ‘Jo no soc nacionalista espanyol, jo soc espanyol'”.
Doncs bé, es veu que avui devia tornar a tocar:
L'opinió de Vargas Llosa sobre els nacionalismes aliens al que ell defensa, i que ens ho ha demostrat inclús manifestant-se fervorosament envoltat de banderes no-nacionalistes, ja ens la sabem de fa anys. Per exemple, l'any 2010 escrivia això a El País: “No s'ha de confondre el nacionalisme d'orelleres i el seu rebuig de ‘l'altre’, sempre llavor de violència, amb el patriotisme, sentiment sa i generós d'amor a la terra on un va veure la llum, on van viure els seus ancestres i es van forjar els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i ocurrències que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la soledat. La pàtria no són les banderes ni els himnes, ni els discursos apodíctics sobre els herois emblemàtics, sinó un grapat de llocs i persones que poblen els nostres records i els tenyeixen de melangia, la sensació càlida que, no importa on som, existeix una llar a què podem tornar”.
Doncs bé, queda constatat que fot almenys una dècada que Vargas Llosa repeteix sempre el mateix argument paternalista. Que és mooolt pilladet, sí. Que justeja per totes bandes, també. Però a ell cada cop li demanen per aquesta qüestió i ell creu que amb aquesta opinió ja fa. Esclar, perquè els que li llancen l'ham no li exigeixen més. Amb això ja en tenen prou d'ell. És el que en necessiten. Descongelen la patum perquè digui exactament això i la tornen a guardar fins al següent cop que calgui. Llavors el tornaran a trucar, tornaran a preguntar-li pels nacionalismes, dirà el mateix de sempre, quedarà en evidència intel·lectual sense que ningú que l'estima li ho digui, i novament a la nevera.
Sí, és que la vida del jubilat és molt dura. I segons la de qui, sobretot és molt cara. I per facturar, el que calgui. I si tot és tan senzill com vendre el mateix peix congelat i descongelat infinites vegades, endavant. Encara que, al final, els mateixos que diuen estimar-te i venerar-te et publiquin titulars com aquest:
