Serà pels efectes del núvol de gas que ha generat l'arribada al mar de la lava del volcà de La Palma. Serà pels efectes d'un Debat de Política General que entre tots l'han convertit en un tràmit que no interessa ni als grups parlamentaris. O potser serà per l'estupefacció provocada pels titulars amb els que la premsa ha rebut la derrota d'ahir del Real Madrid a la Champions i entre els quals sobresurten, per sobre de tots, el del Marca i el de El Mundo Deportivo:

​

El cas és que avui ens ha caigut al crani una pluja de frases estranyes. I dic “estranyes” perquè tinc un dia optimista. Arguments de nacionalisme delirant barrejat amb un supremacisme tal que ni tan sols el voldrien al contenidor marró d'una peixateria que, per error, es queda tres setmanes exposat al sol durant un mes d'agost particularment sec i calorós. Però, en general, estem parlant, sobretot, d'un nivell impropi de l'actual desenvolupament evolutiu de l'ésser humà.

1- La presidenta de Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha decidit que havia de dir alguna cosa sobre el perdó que el Papa Francesc ha demanat a Mèxic pels errors que l'església catòlica ha comés en aquell país al llarg de la història. D'entrada s'ha manifestat “sorpresa” perquè ho hagi fet. Seguidament ha deixat anar el material, com una bandada de gavines llancen les seves dejeccions després d'una sobredosi de laxant: “Em sorprèn que un catòlic que parli espanyol parli així d'un llegat com el nostre, que va ser dur precisament l'espanyol i, a través, de les missions, el catolicisme i per tant la civilització i la llibertat al continent americà. Poc més puc dir”.

Efectivament, poca cosa més es pot dir per provocar un terratrèmol d'indignació a Mèxic i a uns quants països més d'Amèrica del Sud. De fet, si això de “poc més puc dir”, la Presidenta ho hagués dit abans de badar boca, sens dubte hauria estat un gran encert per eliminar contaminació del planeta. Per la resta, el delirant contingut cultural de l'ocurrència es comenta sol i deixa esmaperdut fins i tot a algú que aquest any ha començat P3.

2- Mario Vargas Llosa és entrevistat al diari ABC. Com passa sempre, acaba caient una qüestió sobre nacionalisme. Però mai sobre el seu. Perquè els nacionalistes sempre ho són els altres. Pregunta: “L'espanyol està amenaçat a Espanya?” (Observi que no parlen del castellà sinó de l'espanyol). Resposta: “En absolut, un espanyol que vol comunicar-se amb la resta del món utilitza l'espanyol. Quan els catalans surten de Catalunya, el català no els serveix de res. Això val també pel gallec, l’euskera... Són espanyols, parlen espanyol i això els comunica amb la resta del món”. Aquí tampoc entrarem en la qualitat de l'argument nivell “cunyat amb sobredosi de Pentavin cantant trap amb un embut”. Només comentar que no cal sortir de Catalunya perquè el català no et serveixi per a res. I si Vargas Llosa tornés a viure al nostre país, ho podria comprovar perfectament.

Això és com aquell mantra que usa el bilingüisme constitucional segons el qual “tan català és l'idioma català com l'espanyol”. Quan el deixin anar, pregunti'ls de part meva si tan espanyol és el català a Espanya com ho és l'espanyol.

3- El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha dit avui al Congrés dels Diputats que fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya “només serviria per cronificar el conflicte” i sempre deixaria una part que “no estarà conforme” amb el resultat. Bé, servidor no és cap eminència, però només afegint una paraula de dues lletres elaboro un argument al menys tan brillant com el del senyor ministre: “NO fer un referèndum d'autodeterminació a Catalunya només serveix per cronificar el conflicte i sempre deixarà una part que no estarà conforme amb el resultat”. Casualment, la frase lliga amb una que a la mateixa hora deia Salvador Illa al Parlament: “Amnistia i referèndum són impossibles i exclouen a la meitat dels catalans”. Per tant que NO hi hagi amnistia ni referèndum exclou a l'altra meitat, no? Comptant que existissin dues meitats, que ja ho veuríem. Llavors, ¿afirmar que un referèndum exclou a una "meitat" de la societat no porta implícit dir que no fer-lo exclou directament a l'altra "meitat"? Per què és més greu excloure sempre a la mateixa "meitat" i no es considera un greuge excloure a l'altra "meitat", que casualment sempre és la mateixa? Per què la culpa del conflicte sempre és d'una de les "meitats", la que demana poder fer una cosa i no de la "meitat" que ho nega?