S'enxampa abans a uns mentiders que actuen per venjança que a uns presumptes servidors de la llei. I, sovint, ells mateixos es delaten. Volent justificar el que consideren una terrible injustícia i una incomprensió còsmica, avui hem observat en una portada, i en directe, la causa-efecte que deixa al descobert l'estratègia i, sobretot, els motius de les actuacions del Tribunal del Pero que me Cuentas en relació al Procés.

Aquest diumenge, una de les Tres Bessones de paper s'ha indignat molt perquè el que ells mateixos anomenen “Europa” no li ha comprat a l'Estat espanyol la seva particular manera d'administrar la llei i la justícia. Ho fa detallant les plantofades rebudes, deixant-se la d’Schleswig-Holstein que va ser amb la mà oberta i provocant-los una reacció facial tal que el pantone va haver de crear un nou color anomenat “vermell tanfollaovivo i amb tots els dits marcats”. Sí, Schleswig-Holstein, aquell tribunal al que li van dir de tot per desprestigiar-lo i amb el qual “contigo empezó todo”. I sense vaselina. Només observar el titular de portada, topem de lloros amb aquella altra gran frase expressada per l’Habermas del futbol, Bernd Schuster: “Gracias, no hase falta desirt nada más”. Una genialitat a la qual només podríem afegir-li, com per rematar-la, “I bon Nadal a tothom”.

Retinguem, el concepte: “A Europa la batalla està perduda”. La batalla de la sentència i la de les euroordres. La justícia europea acabarà triturant el llarenisme i el lamelisme constitucional. I sap per què? Perquè no se sosté per enlloc. A Espanya sí perquè l'àrbitre puja a rematar els corners. En canvi, allà juguen onze contra onze i respecten les regles. Però si la portada és SEN-SA-CI-O-NAL, l’editorial és per sucar-hi la producció anual de Turris, Tritucum, Baluard, l'obrador del 15, Panes Creativos i el Forn Mistral de BCN, L'Espiga d'Or de Caldes de Montbui. el PaPan Bread de Lleida, el Forn Sistaré de Reus i Tarragona, el Forn de la Rambla de Vilanova, La Fogaina de Les Preses, Enrich de Sitges, el Ninot de Sant Antoni de Vilamajor i la resta de fleques que elaboren pans artesans de qualitat i que aquí no m'hi caben.

L'argument és ME-MO-RA-BLE! I amb folre i manilles!!! En comptes de jugar la lliga de la justícia política espanyola, els colpistes traïdors se'n van anar a la pèrfida Estrasburg i ara ens renyaran. Terrible! I tot això ens duu a les portes del Tribunal del Pero que me Cuentas. Quan l'Estat va adonar-se que allà els rebregarien van decidir que la venjança havia de d’anar directament contra tots els que van dissenyar l'explicació a Europa de la gran seva farsa. I també dels que passaven per allà. I, sobretot, sabent que com que el Pero que me Cuentas no és un tribunal de justícia, fora d'Espanya no el podrien rebregar. Tac, tac i tac... la carambola de fantasia perfecta.

Però és que l'alineació de planetes, desconec si volguda o és que s'han despistat per culpa de la calor, s'enriqueix amb l'aparició al mateix diari i el mateix dia d'en Josep Piqué, l'home a qui Aznar li va dir que havia de catalanitzar el PP del principat, ell s'ho va creure i que quan el petit gran home ja va tenir el que volia, el va fotre escales avall. Sosté Piqué que “El problema de Catalunya és de política exterior i afecta vitalment el nostre paper a Europa”, que "sense Europa, Espanya estaria condemnada a baixar a segona divisió immediatament” i que el principal problema d'Espanya és que “un país que està amb dubtes constants sobre la seva cohesió interna és un país que no inspira credibilitat”. Vaja, que si els magistrats del Suprem citats a la portada llegeixen l'entrevista de dins, avui hauran paït el dinar amb alguna dificultat. I potser el sopar. I tal vegada l'esmorzar de demà. Del disgust.