El diputat després s'ha disculpat, sí, sí. Perfecte. Enhorabona. No tothom ho fa i alguns, quan no tenen més remei, usen allò que fa tant de poca disculpa del “si algú s'ha ofès demano...”. I ell no.
Però quedem-nos amb el fet, amb la necessitat que ha tingut el senyor aquest de fer el comentari. Què impulsa un diputat a manifestar-se amb aquesta falta d'empatia personal i crueltat humana? És una prova més de l'estil que s'ha imposat als hemicicles. Les bancades ja no estan ocupades per legisladors sinó en molts casos per ultres de camp de segona B amb una sobredosi de calimotxo de pentavin i testosterona. El cas que ens ocupa ha succeït aquest matí a la sessió de control del Gobierno, però podria haver passat en qualsevol altre parlament. I amb un tema delicat que empitjora encara més la reacció produïda, i que és on vull anar a parar. El diputat Iñigo Errejón preguntava al president Sánchez pels problemes de salut mental derivats de la COVID-19. Quan ha acabat, a la cambra s'ha sentit clarament un “vete al medico”. Era el diputat del PP Carmelo Romero, el de la disculpa. Insisteixo, m'oblido de la circumstància i de la persona concreta i vaig a la cosa.
Els parlaments s'han convertit en una barreja de taverna on no hi deixarien entrar a Al Capone per massa honrat i circ on el lleó va amb dentadura postissa i les crispetes són de segona mà. Només dos moments pel record: 1/ El dia que parlaven de l'atur i es va sentir un “que se jodan” dedicat als aturats. Era la diputada del PP Andrea Fabra, filla de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, aquell senyor a qui cada any li tocava la loteria de Nadal i que es va construir un aeroport, pagant Castelló, naturalment i 2/ Quan Jose Antonio Labordeta, ja fart que des dels escons populars l'insultessin i l'increpessin, des del faristol els va dir allò de “a la mierda”.
Però aquestes situacions també passen fora dels parlaments. A banda dels cunyats habituals (i les cunyades), que entren per contracte, molts polítics i aspirants a tenir molts seguidors a twitter que els aplaudeixin, aprofiten les xarxes per faltar al respecte personal i a insultar a qui els ve de gust. I sense cap enginy, que encara és pitjor. I, sí, parlo per exemple del cas d’Andrea Levy. Una intervenció de l'actual regidora del PP a l'ajuntament de Madrid durant un ple on va perdre el fil un parell de cops va servir a uns quants per dir-li de tot. Ei, però de tot fins a límits que ofendrien a Kiko Matamoros.
Levy va haver de sortir a explicar públicament que pateix fibromialgia i que el tractament li provoca efectes secundaris. I potser no volia fer-ho perquè ningú n'havia de fer res, perquè això forma part de la seva vida privada. Hi té dret, no? Però ella va haver de fer-ho. Molts, ni així van rendir-se i llavors van dir que s'ho havia inventat per justificar el seu comportament. I la van seguir insultant. Uns cracs.
Doncs bé, el cercle es tanca quan molts dels que a Levy li van dir de tot o ara traspassen la línia de la legítima critica i li diuen “boja” o “desequilibrada” a Isabel Díaz Ayuso, avui han insultat molt al senyor del “vete al medico” per la seva actitud contra qui pateix conseqüències mentals derivades de la COVID. ELLS!!! Precisament ells! SEN-SA-CI-O-NAL!