L'esquerra independentista basca, representada per la figura d’Arnaldo Otegi, ha fet públic avui -deu anys després de la fi d’ETA- un comunicat amb cinc punts, que ells anomenen reflexions. Resumit seria que s'ha demostrat que la decisió de la banda va ser definitiva, que l'esquerra independentista basca aposta exclusivament per vies pacífiques, que cal donar “una solució a la qüestió dels presos i les preses”, tenint en compte que han apostat per la pau i, sobretot, el punt 3:

“Transitar cap a una pau justa i duradora necessita del reconeixement i reparació de totes, absolutament totes les víctimes. No ens oblidem de cap d'elles (...) Volem traslladar-los el nostre pesar i dolor pel sofriment patit. Sentim el seu dolor, i des d'aquest sentiment sincer afirmem que el mateix mai va d'haver-se produït, a ningú pot satisfer que tot allò succeís, ni que s'hagués prolongat tant en el temps (...) Desgraciadament, el passat no té remei, res del que diguem pot desfer el dany causat, però estem convençuts que és possible a el menys alleugerir des del respecte, la consideració i la memòria".

O sigui, l'esquerra independentista basca està demanant perdó a les víctimes i a les seves famílies. I ara, què han de fer les víctimes? Han d'acceptar-lo o no? L'associació més política i els partits polítics que han usat les víctimes en benefici propi ja ha dit que ni parlar-ne. I ara escriuré una cosa que no m’agrada gens pensar-la, però que després de tants anys de veure la seva actuació n'estic més que convençut: a uns quants ja els anava bé ETA. Perquè amb gent assassinant en nom d'unes idees, aquestes idees queden deslegitimades. El problema és quan te les defensen políticament, et quedes sense el “tot és ETA” i queda desmuntada aquella gran estafa intel·lectual del “en absència de violència es pot parlar de tot”. Una frase que explica per què l'Estat ha intentat des del primer dia vincular Procés amb violència: era la manera de combatre les idees aplicant la plantilla basca.

Però a banda de les víctimes que fan política i són usades per fer política d'una manera lamentable i inhumana, hi ha les normals. I una d'elles ho és perquè va rebre les conseqüències de l'inqualificable atemptat d’ETA a Hipercor. Molt a pesar seu, en Robert Manrique va passar de ser un dels carnissers del centre comercial a convertir-se en la veu dels que no volien passar per l'adreçador de la política i que només pretenien ser víctimes i ser tractades com a tals. Ell té la llista més extensa i detallada de totes les víctimes d'organitzacions terroristes que hi ha hagut a Catalunya. Des dels atacs de la ultradreta els anys 60 a gais en locals que llavors en deien "d'ambient" fins a les del 17 d'agost. De totes! I no només ha aconseguit localitzar persones que ni saben que són víctimes i que com a tals tenen uns drets, sinó que ha parlat amb la majoria, cosa que no han fet l'administració, ni les associacions que s'han posat la paraula “víctima” al nom, però no han mogut un dit per elles. I se sap tots els seus noms i els dos cognoms, i els noms dels familiars i on viuen actualment. Avui l'he trucat i li he preguntat què sentia. I m'ha dit això:

 

Avui que tothom opina i fa valoracions d'un comunicat històric, sobretot en un país on molta gent que hauria de demanar perdó -i de genolls- resulta que no només s'hi nega sinó que quan se li demana va i s'ofèn, he cregut que qui havia de parlar en aquest humil racó eren les víctimes. I amb la veu de l'incansable Robert Manrique. Crec que en un dia com avui, és una manera de reconèixer-li la seva feina callada que ha ajudat a tanta gent.