En aquest país han passat tantes coses durant els últims quatre anys que no hem tingut ni temps ni espai emocional per pair ni per fer el dol corresponent pels atemptats del 17 d'agost del 2017. Cal dir que allò que en diem “l'administració” tampoc ha ajudat ja que des del minut ú van convertir-ho en un campi qui pugui polític amb intervencions i actituds vergonyoses i lamentables des de tots els punts de vista. Començant per l'humà. Però, com acostuma a passar, la gentussa passa, mai se li demanen responsabilitats -ni personals ni penals- i acaba els seus dies passejant el gos tranquil·lament. Com si fos una persona respectable. I quan dic “passejant el gos” vull dir amb un càrrec en una companyia amb portes ventilatòries, en una gran empresa o al parlament europeu. I alguns encara ara s'atreveixen a obrir la boca per donar-nos lliçons i renyar-nos! Ells (i elles) a nosaltres!!! SEN-SA-CI-O-NAL!

Aquest migdia la UAVAT (Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme) ha fet una roda de premsa on encara m’han posat de més mala llet. Hi han comparegut la presidenta i la vicepresidenta de l'entitat, Sara Bosch i Eli Micciola, i l'assessor Robert Manrique. Manrique, la persona que més ha lluitat perquè siguin reconegudes TOTES les víctimes de TOTS els terrorismes i sense cap distinció. Des de fa 34 anys. I ens han explicat que la sentència dels atemptats del 17A a BCN, Sant Just i Cambrils reconeix 345 víctimes, de les quals un 5% són persones mortes, el 90% ferides i la resta són familiars de víctimes mortes o ferides. I que d'aquestes 345 persones un 44,3% van patir seqüeles psicològiques, un 31% físiques i un 18,3% totes dues.

La UAVAT, que va ser acusació particular en el judici celebrat el passat hivern, ha denunciat que QUATRE ANYS després només 77 víctimes (el 22,3% del total) han rebut una indemnització per part del Ministerio del Interior. De la resta no consta enlloc cap informació sobre la seva situació actual. O sigui, ara mateix ningú sap si 248 víctimes dels atemptats del 17 d'agost han rebut o no algun tipus d'indemnització i si això és deu a que els ha estat denegada o no. Una situació que és molt greu perquè, com que la sentència els reconeix com a víctimes, al moment en que sigui ferma, totes tindran dret a reclamar. I aquesta és la clau de la denuncia feta avui. Si ningú els diu res i oficialment no saben que són víctimes, la majoria -i per desconeixement- no reclamaran el que és seu. A la UAVAT els consta que l'administració només ha trucat a tots els familiars dels morts, però només a alguns dels ferits. De la resta de víctimes, hi ha persones que saben que són al llistat perquè ho diu la sentència, però ningú s'ha posat mai en contacte amb ells ni els ha preguntat res. La majoria ni això. Potser per això el jutge hi va escriure que les víctimes han estat oblidades.

Però esperi's, que n'hi ha més. Imaginem que demà surt la sentència definitiva. Doncs bé, les víctimes que hagin sabut que tenen dret a ser-ho hauran de reclamar administrativament al Ministerio del Interior la seva condició perquè el mecanisme no es posa en marxa automàticament d'ofici sinó que has d'activar-lo tu. I per fer-ho hauran de presentar diversa documentació. El problema és que 68 d'aquestes persones ni tan sols tenen un informe mèdic sobre el seu estat i 82 el tenen però no hi consta cap valoració de les lesions o les seqüeles sofertes. Per tant ajuntem els que ni saben que una sentència diu que són víctimes perquè ningú els ho ha dit mai amb els que potser ho saben, però no poden provar-ho documentalment. ME-MO-RA-BLE!

I això no va només de diners sinó dels drets derivats de ser una víctima. I, sobretot, de la reparació moral i personal. A tot això afegeixi-li que 1/ s'han aplicat diferents criteris per decidir si una persona ha estat o no víctima del 17A. Mentre uns forenses han conclòs que ho eren, els del Ministerio del Interior han denegat moltes sol·licituds. Estaria bé posar-se d'acord, no?, i que 2/ de 30 consolats contactats per l’UAVAT només 2 han col·laborat en la recerca de les víctimes que consten com a originàries dels seus països. És la prova definitiva que la desídia és global.

Durant molts anys molts polítics s'han omplert la boca amb les víctimes però usant-les per fer-ne política partidista i pornografia dels sentiments. Per quatre miserables vots les han manipulat, les han utilitzat i han burxat miserablement en les seves ferides. En comptes d'oferir-les consol, suport, escalf i ajut psicològic, les han passejat pel carrer a veure què en podien arreplegar. Com rates buscant menjar entre les deixalles. I seguim igual. I com que el Ministerio del Interior no busca a les víctimes del 17A que tenen dret a ser-ho, ho ha de fer l’UAVAT, una associació privada sense recursos i a través d'una roda de premsa convocada un 16 d'agost de quatre anys després. Absolutament desolador.