Victoria Prego és periodista. L'anomenen “la periodista de la Transició” perquè ha fet molts reportatges sobre el tema. Actualment presideix l'Associació de la Premsa de Madrid, que seria la versió capitalina del nostre Col·legi de Periodistes (o viceversa). Per tant, el que ella diu té, o hauria de tenir, doble valor: 1/ ho diu algú que fa molts anys està en primera línia informativa i 2/ ho diu qui presideix l'òrgan que agrupa la professió periodística de Madrid.

Victoria Prego va intervenir ahir en una tertúlia a la cadena COPE, que pertany a la Conferencia Episcopal Española. I allà va demostrar que dur molts anys exercint com a periodista o ser la representació de la professió no garanteix fer un discurs que podria signar un ciutadà amb sobredosi de Pentavin mentre es recolza, amb moltes dificultats, a la barra d'un d'aquests bars de carretera que al terra hi té una capa de dos dits de gruix formada per caps de gamba salada xuclats.

Victoria Prego, qui fa temps va ser una periodista respectada, va dir moltes coses, d’entre les quals en destaca la que va recollir El Nacional​: “Nos estamos jugando muchísimo en esto. España quedará destrozada. Hay que ganar como sea. En la transición fuimos muy tibios. Muy inocentes. Nos la han jugado. Hay que ganarles. Me da miedo el gobierno que no actúa con fuerza. Hay que ganar esta batalla. No se nos puede passar por la cabeza perder. Sin Cataluña, España va a desaparecer. Y con una Cataluña de espaldas se acaba todo. Hay que actuar con fuerza. El 155 es poca cosa. Hay que tomar la policía. Hoy en día, somos tan modernos que no podemos aplicar la fuerza. La fuerza hay que aplicarla. Con dureza. Y hay que reformar la Constitución para pararlos para siempre. Esto es cíclico. Hay que pararlos”.

El llenguatge, efectivament, és de taverna (imperial) amb olor a ranci: “La fuerza hay que aplicarla”, “Hay que pararlos”, “Hay que ganar como sea”. En un fragment tan petit diu quatre cops la paraula “fuerza”, tres cops “ganar” i un parell de “pararlos”. I això va amanit amb “batalla”, “dureza” i “aplicar”.

En cap moment hi ha una mà estesa. Cap escletxa a l'entesa. Cap porta oberta al diàleg. Cap empatia. No es pretén convèncer Catalunya sinó derrotar-la. No és un interès de conservar-nos perquè ens estimen, perquè desitgen compartir, perquè volen conviure, sinó que tot és per la seva miserable supervivència: “Sin Cataluña, España va a desaparecer”. Catalunya els llepa un peu (i part de l'altre), però la necessiten perquè si no, el seu invent se'ls en va a can pistraus. Catalunya els importa només per no desaparèixer ells. 

Que algú com Victoria Prego i, sobretot, el que representa digui això, com altres diuen habitualment coses pitjors, és indicatiu d'una realitat: la majoria de mitjans de comunicació de Madrit (concepte), o sigui, tots els diaris de paper, els mitjans públics i la majoria de ràdios i televisions privades, estan en mans d'uns hooligans a qui només els mou l'odi. És un odi visceral i irracional a tot el que no sigui el que ells diuen que ha de ser com ells diuen que ha de ser exactament. En ells el matís és impossible. Tot és negre. No existeix el blanc, però tampoc el gris. Acceptar algunas cosa de l'enemic és una derrota. 

I, sí, és l'odi als catalans, a qui voldrien veure eliminats del planeta, però també a la gent de Podemos, a qui no defensi la línia felipista del PSOE i, en general, a qui marxi de la secta i s'atreveixi a protestar. Sigui per la mala gestió dels incendis d'aquests dies a Galícia, o fa anys per l'accident de metro a València, pel Prestige o per l'accident del Iak-42. Tots són gentussa. 

Victoria Prego va ser periodista. Ara és una màquina d'escampar odi. I el pitjor de tot és que això succeeix entre la indiferència de la professió a qui oficialment representa.