I, d’on diu que ve? Ah, de Catalunya! Perfecte! Passi, passi... M’agrada molt que hagi vingut perquè avui encara no he espanyolitzat cap nen. Tot i que vostè ja no és tan nen...
I, quin és el motiu de la seva visita? Ah, el meu fantàstic jardí! Sí, últimament s’ha fet molt famós. El vol veure? Doncs miri, miri. Aquí té una foto aèria...
... i aquí en té una altra feta des de la façana de l’ambaixada. El jardí són els arbres que es veuen darrere de la caseta grisa i arriba fins a la façana blava que veu al fons.
I llavors, què? Vostè també és dels que diu que el manteniment d’aquest jardí val 775.655 euros o és dels que diuen que estem parlant del manteniment de dos edificis i també del jardí i per valor de 465.393 € anuals? Ah, amic meu, el secret és mirar-se la pàgina del BOE on es publica la licitació...
Bé, com pot imaginar, a mi aquesta petita diferència de 300 mil euros em llepa un peu i part de l’altre. Jo tinc coses més importants a fer al llarg del dia. Per exemple, assegurar-me la supervivència. Aquí estic en unes condicions, com vostè mateix pot comprovar, molt precàries. Un ambaixador espanyol davant de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) no pot treballar sabent que està al costat d’un pati interior tan trist com aquest. A veure, París com a ciutat no està malament, però en aquest pati hi fa falta alegria. No sé... haurien de posar-m’hi un parc d’atraccions, un zoo, un camp de futbol... alguna cosa!
I, total, per acabar cobrant uns miserables 10 mil euros al mes. Un mileurisme que, en formar part del cos diplomàtic, cal multiplicar-lo pel mòdul d’equiparació al poder adquisitiu i pel de qualitat de vida, amb unes quantitats que, per descomptat, no són públiques. I a aquest total, cal sumar-hi les despeses de representació, que tothom ignora quines són perquè no són públiques. Ah, i havent de patir un xofer, servei i suportar la tortura de sobreviure en un ridícul apartament de 500 metres quadrats a París pel qual Espanya paga un lloguer d’11 mil euros al mes!!! Déu meu, semblo un puto pobre en un pis de protecció oficial!!! Però, a veure una cosa, no havíem quedat que l’esclavitud havia estat abolida?
I, què me’n diu de l’equip de gent que tinc a la meva disposició? Dos miserables diplomàtics i 10 funcionaris per fer una feina tan intensa que no sabem quina és perquè no elaborem cap agenda d’activitats.
I, esperi, que ara ve el pitjor. Haig d’estar aquí confinat... AMB LA MEVA DONA!!! HORROOOR!!!
Sí, sí, la meva Montserrat Gomendio és aquí. Ja sap la història, oi? Quan jo era ministre d’Educació ella era la secretària d’Estat. I una cosa porta l’altra, i vam acabar sent parella. Llavors a ella la van nomenar directora adjunta d’Educació de l'OCDE, amb seu aquí a París, i en Rajoy va decidir col·laborar en la campanya que hi havia en contra meva i, no només em va fer fora d’aquell ministeri que vaig deixar com un solar en flames i com el ministre pitjor valorat de la legislatura, sinó que em va castigar obligant-me a venir aquí en les lamentables condicions ja descrites... I tot això, POC DESPRÉS DE CASAR-NOS!!! Terrible.
Fins i tot, quan van començar a especular amb el meu nomenament, un membre d’aquell govern va dir més o menys en públic que “no seria una decisió gaire bonica”. Esclar, es referia que era poc menys que un desterrament. Al final van aprovar-lo ara fa un any a l’últim Consell de Ministres abans de les vacances i sense fer-ho públic a la llista d’acords que posteriorment a la reunió es detallen a la premsa. Imagino que per no disgustar milions de persones de bona fe que haguessin comprovat com m’enviaven a un exili ple de penalitats, incomoditats, dolor i decrepitud extrema.
Miri, li diré sincerament: no sé si podré superar-ho... Si almenys em posessin una granja de nens catalans al jardí per poder domesticar-los...