Ahir es van produir dos fets rellevants: la reunió a Waterloo entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i l’ajornament de la decisió, per part de la Mesa del Congrés dels Diputats, sobre si qualifica la qüestió de confiança a Sánchez o no. Hi ha un element que es desprèn de totes dues trobades: la necessitat per part dels seus protagonistes de disposar de temps. Temps per refer unes relacions molt malmeses, en el cas dels independentistes; temps per negociar, en el cas dels socialistes.
Un dels mantres més repetits per molts sectors de l’independentisme és que, si ho volem tornar a fer, caldrà aprendre dels errors comesos l’any 2017 per mirar de no repetir-los, però això conviu amb la idea de renovació total dels lideratges. Semblen dues idees contradictòries si s’apliquen al cent per cent. En canvi, seria raonable aplicar-les conjuntament en la seva justa mesura, sense oblidar que la política la fan els partits, i els congressos de Junts i Esquerra han parlat. Mai no parlen al gust de qui ho analitza amb hostilitat al moviment, ja que si es tracta d’una victòria molt àmplia, com ha passat a Junts, la idea és que és un partit personalista, però si la victòria és ajustada, cas d’ERC, és un partit dividit. En tot cas, les bases han escollit el lideratge de Junqueras i Puigdemont per al repte de refer l’estratègia de l’independentisme després que no s’hagi assolit la independència, la forta repressió, les baralles i la pèrdua de la Generalitat.
Em sembla bé que qui entomi la feina d'aprendre dels errors comesos siguin dos dels principals responsables d’aquell moment
Que la foto sigui la dels mateixos líders del 2017 no vol dir que no hi hagi renovació als partits. No n’hi ha a la cúpula, però suposo que qui més qui menys ha anat incorporant nous perfils —i nova energia!— a les direccions. Jo mai no he defensat la renovació per la renovació; la joventut com un valor absolut; la novetat com a garantia d’èxit. Ja s’ha vist com ha acabat la nova política iniciada cap al 2010 o la renovació de càrrecs cada quatre anys de la CUP, per exemple. Estant d’acord com estic en el fet que cal aprendre dels errors comesos l’any 2017, em sembla bé que qui entomi aquesta feina siguin dos dels principals responsables d’aquell moment. Són qui millor els coneix i em sembla, fins i tot, generós.
Que al primer líder que visiti Oriol Junqueras després de ser elegit president d’Esquerra sigui el president Puigdemont està bé. Les baralles entre partits, sovint reflex de la situació personal entre els líders, van ser un error. Que de la trobada se’ns expliqui que hi ha diferències entre les organitzacions —sense desqualificacions— però que també hi ha coincidències "d’interès pel present i futur del país" està bé. La unitat no volguda i l’esborrament ideològic van ser un error. Que l’acord que fan públic sigui la necessitat de trobar "espais de coordinació" per iniciar "una nova etapa" de l’independentisme, està bé. Ja que el "tenim pressa" com a argument polític va ser un dels errors més greus de l’any 2017.
Veurem com avancen. I veurem si el conjunt de l’independentisme dona als seus líders polítics una nova oportunitat. A principis d’any, Òmnium ja demanava posar-se a treballar per a la construcció nacional i abandonar definitivament la queixa. Jo atribueixo molt més el descens electoral de l’independentisme a les baralles entre partits i la manca de solucions als problemes complexos que té el país que no pas a com van anar les coses el 2017. Una part d’això s’haurà de resoldre a Madrid. Com s’hi actuï serà clau per veure si les coses van de veres. Ahir el PSOE no es va atrevir a tirar pel dret davant l’amenaça de Junts, i la Mesa del Congrés ha mirat de guanyar temps perquè es pugui negociar. Està bé, ja no tenim pressa, volem resultats.