El petit Regne de Bahrain és un arxipèlag de 30 illes prop de l’Aràbia Saudita que conté la catedral més gran de tot el golf Pèrsic, anomenada catedral de Nostra Senyora d’Aràbia. Al petit país musulmà els catòlics són només 80.000, la majoria treballadors que provenen de les Filipines o l'Índia. El papa Francesc s’ha especialitzat (i aquest és el seu 39è viatge apostòlic) a anar a les perifèries del món, i allí es troba uns dies mentre per tot arreu proliferen armes i coets sense aturador. Prefereix parlar a la majoria musulmana per obtenir impacte i crear aliances, que és el que ha anat a fer.
En els seus parlaments, ha insistit en invertir en educació, oferir més espai a les dones, fomentar la pau i acabar amb els extremismes. Dels desitjos del papa Francesc —en cadira de rodes pel mal al genoll— pronunciats des del golf Pèrsic aquesta setmana, el que sorprèn més precisament des del lloc on ha parlat és la referència femenina i el no a la pena de mort en un país en què aquesta és vigent. No és difícil discrepar sobre la necessitat de la pau mundial (si esclata tot, no queda res), però és delicat fer-ho en segons quin auditori. Però ell es fica sempre en vespers, mesurant bé les paraules, però dient el que vol.
La veu del Papa es continua minimitzant, perquè no fa la gara-gara als poderosos de la terra, sinó que de tant en tant segueix pronunciant sermons que ja no semblen de rector de poble, sinó dignes d’un president de les Nacions Unides
El líder catòlic ha recordat que els creients són els qui “diuen enèrgicament que no a la blasfèmia de la guerra i a l’ús de la violència, i són els qui s’oposen a la carrera de rearmament, al negoci de la mort i al mercat de la mort”. Els discursos del Papa han estat contundents: en els escenaris tràgics que viu la humanitat prevalen les “quimeres de la força, el poder i els diners”, i sense transcendència i fraternitat, el “desert de la humanitat serà sempre més àrid i mortífer”. En el “jardí de la humanitat”, en comptes de cuidar-nos, “es juga amb el foc, els míssils i les bombes”, amb armes que causen la mort, cobrint la casa comuna de “cendres i odi”. I el seu paràgraf més polític: “Mentre la majoria de la població mundial es troba unida per les mateixes dificultats, patint greus crisis alimentàries, ecològiques i pandèmiques, així com una injustícia planetària cada cop més escandalosa, uns pocs poderosos es concentren en una lluita decidida per interessos partidistes, exhumant llenguatges obsolets, redibuixant zones d’influència i blocs contraposats”.
Aquestes paraules no eren cap dard dirigit només a la diana dels països musulmans, ni als presidents de grans països. És una frase molt conscient també cap als grups de poder dins la mateixa Església que s’han especialitzat a esmolar ganivets per recuperar una idea de poder que no coincideix amb la seva. Per això en alguns mitjans es continua minimitzant la veu del Papa, que no fa la gara-gara als poderosos de la terra, sinó que de tant en tant segueix pronunciant sermons que ja no semblen de rector de poble, sinó dignes d’un president de les Nacions Unides. Perquè en el fons ell aspira a veure un món així, de nacions unides. Té feina, tenim feina.