Des que va assumir la presidència de la Generalitat fa uns mesos, Salvador Illa ha evitat disciplinadament fer manifestacions de confrontació amb el sobiranisme i l’independentisme. Fins i tot ha dut a terme alguns gestos —alguns nomenaments, per exemple— que podríem trobar conciliadors, cosa que poc o molt deu tenir a veure amb el fet que la seva presidència no sols l’hi va donar ERC, sinó que depèn d’aquest partit per a poder tirar endavant. Això no impedeix que Illa hagi fet també altres moviments que són missatges al seu votant actual i potencial —com acudir al 12 d’Octubre, col·locar la rojigualda al despatx, avalar la gestió del govern espanyol de Rodalies i donar per bona l’obligació del 25% de castellà a l’ensenyament—. Cal tenir clar, en aquest apartat, que el PSC d’avui, el PSC postprocés, té poc a veure amb el partit que era abans. S’ha desprès del seu sector més catalanista i ha integrat bona part de la gran bossa de votants de Ciutadans que va donar la victòria a Inés Arrimadas a les eleccions al Parlament del 2017. Ciutadans va aconseguir aleshores gairebé 1.110.000 paperetes.

Això explica també que Salvador Illa actuï com l’encarregat d’una franquícia de Pedro Sánchez i el PSOE, donant-los cobertura i evitant sempre la més petita crítica. Sota la volguda aparença de neutralitat quant a la tensió catalanisme-espanyolisme, no podem deixar de sospitar que s’hi amaga la confiança que el temps i el nacionalisme banal —en aquest cas, l’espanyolisme tou però permanent, producte de les forces i la inèrcia del sistema—, teoritzat per l’anglès Michael Billing, reduiran a la marginalitat el nacionalisme català i les seves derivades.

La qüestió relativa al catalanisme o l’espanyolisme del president Illa s’ha tornat a posar sobre la taula, l’hi ha posat ell mateix, arran de la festa de Sant Jordi. Un dels actes estrella programats és un diàleg entre el president de la Generalitat en persona i un escriptor. L’escriptor triat és Javier Cercas. Una elecció que, malgrat ser del tot legítima, ha causat estupefacció i enuig en una part de la societat. De Cercas —que ha fet tota la seva obra en castellà— no n’avaluarem ara i aquí el valor de la seva obra, ni la seva aportació a la literatura espanyola. Personalment, el que he llegit d’ell m’ha agradat. I vaig gaudir especialment amb Anatomía de un instante.

La tria de Cercas suposa una inquietant declaració d’intencions sobre com ha de ser, segons el PSC, la Catalunya “pacificada”

El problema és que Cercas no és només el Cercas escriptor, el Cercas dels seus llibres. Es tracta també un dels personatges públics que encarna el combat aferrissat contra el sobiranisme i l’independentisme. A través d’articles —des de la seva tribuna a El País, per exemple—, actes i manifestacions públiques. Més encara: Cercas no és un més dels qui han militat i militen en l’unionisme. Sinó un dels que més violentament, amb més voluntat de menyspreu i de ferir els sentiments dels altres, s’ha expressat. Utilitzant un estil i uns arguments propis d’un tertulià de trifàsic i escuradents, i no els que correspondrien a una persona que ha viscut a Girona pràcticament tota la seva vida —i que coneix perfectament la realitat catalana— i és professor de la seva universitat. És a aquest segon, al visceral combatent del sobiranisme i l’independentisme, a qui el president de Catalunya ha volgut donar protagonisme per Sant Jordi (un Sant Jordi despullat de catalanitat a la publicitat oficial). Illa ha anat a buscar no al Cercas escriptor, sinó —com ha assenyalat Ot Bou en un article a VilaWeb— al Cercas articulista d'El País, al Cercas agitador espanyolista. Cercas ha estat premiat per Salvador Illa no malgrat ser un articulista radicalment antiindependentista, sinó precisament per això.

El president de la Generalitat és cèlebre pel seu discurs insistint una vegada darrere l'altra en la necessària reconciliació, en com n'és d’important tancar les “ferides”, en el diàleg i la normalització de la societat catalana. El principal lema de l’executiu català, que no ha tingut inconvenient a col·locar també al Sant Jordi, és “el govern de tothom”, però aquest leitmotiv, aquest frontispici, no s’adiu de cap manera amb l’elecció de Javier Cercas. El contradiu, el nega obertament, radicalment. És una tria que no està feta, ni de bon tros, pensant en “tothom”. És una tria que, en canvi, menysté i escarneix a molts. Un menysteniment i un escarni innecessaris. Totalment gratuïts. I que, donat que és el primer Sant Jordi de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, suposa una inquietant declaració d’intencions sobre com ha de ser, segons el socialisme català, la Catalunya “pacificada”.