Hi ha personatges que han jugat tots els papers de l'auca: jugadors d’escacs, comunistes convençuts, experts en ordinadors, doctors en literatura, economistes erràtics i actors per casualitat. I, fins i tot, han estat Jesucrist. Tanta vida concentrada la va encapsular Enrique Irazoqui, l’actor espanyol que a interpretar a Jesús de Natzaret a la cèlebre pel·lícula L’Evangeli segons Sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini. Una de les sorts que tenim els periodistes és que ens trobem amb ocasions com entrevistar aquest Jesús. Va passar una tarda a Cadaqués, tres anys abans que aquest polifacètic actor morís, als 76 anys.

Em va citar al conegut cafè Boia, cau d’artistes, intel·lectuals, pescadors i cuiners. No tenia pressa, i jo menys, per acabar aquella conversa on desfilaven poderosament Elsa Morante, la lluita antifranquista, el glamur del Caffè Rosati de Roma i la mirada de Pasolini, que va quedar enamorat d’Irazoqui fins al punt de demanar-li, sense ni conèixer-lo gaire, que interpretés precisament a Jesucrist a la seva pel·lícula estrenada el 1964 en blanc i negre i rodada sobretot a Matera, a Itàlia.

 A Roma també m’he trobat sovint amb simpatitzants comunistes propers al cristianisme, una manera de pensar que els ressona i els vincula a la ideologia d’un comunisme que reclama la igualtat i la distribució justa de la riquesa.

Irazoqui, en aquells moments de l’entrevista (estiu 2017) s’havia afiliat a Podemos. Per ell era un partit de l’esquerra espanyola a mig camí entre un partit comunista i l’equivalent ibèric del moviment 5 Stelle d’Itàlia. Em va dir textualment: “M’he afiliat a Podemos, però avui ja no me’n refio. Podemos ha fet el bé, però no arribarà mai a més d’un 20%, com s’ha demostrat a Espanya”. Per a ell, Podemos i el Sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret (les benaurances) de l’Evangeli estaven connectats. “M’agraden molt les benaurances, molt més que qualsevol altre text. Em fan pensar en el Manifest del Partit Comunista, els principis són els mateixos, però l’estratègia i la tàctica no”. Per Irazoqui, un cop s’ha entès el missatge de l’Evangeli, s’entén que l’esquerra, des de fa segles, té aquests principis. Citant a Gandhi, em va confessar que li agradava molt Crist, però no els cristians. De fet, em va insinuar que el 99% dels cristians són hipòcrites. Irazoqui coincidia amb el discurs fundacional ètic de Podemos entès com una forma de fer política que sempre cerca incrementar la justícia social. A Roma també m’he trobat sovint amb simpatitzants comunistes propers al cristianisme, una manera de pensar que els ressona i els vincula a la ideologia d’un comunisme que reclama la igualtat i la distribució justa de la riquesa. No és cert el tòpic que l’esquerra és un sistema menjacapellans. La sensibilitat social acosta moltes posicions cap a parts essencials de l’Evangeli.

Aquests dies preelectorals espanyols, les religions estan organitzant debats per il·lustrar els seus membres sobre les opcions polítiques i per delimitar el que consideren línies vermelles no traspassables. La defensa de la vida, que sovint sembla un reclam de les dretes, no es pot quedar en el moment de la concepció d’un nou ésser o de la seva mort natural, sinó tot l’arc de vida que passa entremig. Per tant, els provida també s’han de preocupar de les condicions de les persones, la seva vulnerabilitat i la seva situació (refugiats, empobrits, desnonats), i també de tots els aspectes vitals, laborals, etc. De la mateixa manera que les esquerres no es prodiguen per fer servir aquest concepte de provida, defensen la llibertat d’opcions i, per tant, també la dignitat humana, declinada en altres paraules i paràmetres.

Irazoqui, que ja no està condicionat per la misèria humana, ofereix aquella mirada en blanc i negre impossible d’oblidar a l’Evangeli segons Sant Mateu de Pasolini, on els experts insisteixen que es prioritza l’aspecte humà a l’aspecte diví. La mirada d’aquell Jesús de Pasolini és un manifest polític, també. Els partits polítics no ens parlen de grans maxisistemes sinó de detalls contingents i de la vida diària, que és la que a les persones ens interessa, sostenen. Però per votar amb convicció t’han d’oferir alguna proposta que vagi una mica més enllà del dia a dia. Serà interessant observar qui gosa enlairar-se per sobre de les contingències i toca temes on els seguidors de les religions trobin un eco i no un mur. "Votin a consciència", els recomanen els líders. I és la gràcia del vot, individual i secret, que es pot escapar de consignes de partit i de servilismes del sistema.