Em vaig assabentar dels atemptats de Brussel.les mentre llegia un elogi carrincló de l'AVE i d'una exposició de George La Tour que es pot veure al museu del Prado de Madrid. No em va costar gens lligar aquestes dues notícies aparentment tan poc relacionades. Fa temps que veig venir el procés de satel·lització i d'empobriment de la vida barcelonina que patirem sense un estat que projecti i defensi els interessos de Catalunya al món.

A mesura que el clima de violència es vagi instal·lant la situació espanyola ens resultarà més agressiva i més difícil arreglar, i la passivitat de Rajoy deixarà de semblar-nos tan estúpida. Ja fa anys que ho vinc dient. Ara no hi ha un Hitler però hi ha el terrorisme gihadista. Costa de creure que els Estats democràtics, debilitats per la globalització, no ho aprofitaran per intentar centralitzar el poder i accentuar el control sobre la població com ja van aconseguir-ho fer amb la primera i la segona guerra mundial.

Al final de l’última temporada de House Of Cards, el president dels Estats Units confessa als espectadors, mentre es mira impassible la decapitació d’un home al costat de la primera dama i de tot l’Estat major: “Nosaltres no combatem el terror, nosaltres el creem”. Vaig llegir algun tuitaire lamentant-se que la sèrie hagués caigut en una ficció tan descarada i vaig somriure. Tant bé que vivíem fa 15 anys, quan tothom semblava bo!

No dic que els atemptats siguin culpa dels Estats Units, però darrera de tota notícia publicada hi sol haver guerres soterrades que no es veuen fàcilment i que cal tenir en compte. Per exemple, ara que han passat uns anys des de la guerra d’Iraq és més fàcil recordar que Saddam Hussein no fabricava armes de destrucció massiva però que, en canvi, va gosar desafiar l’hegemonia mundial del dòlar venent el seu petroli en euros. 

Una cosa semblant es pot dir de Gaddafi, un altre titella abandonat per Occident, que volia potenciar la moneda líbia a tot el conjunt d'Àfrica amb el poder que li donaven les reserves petrolíferes. En la història, igual que en la geografia, no hi ha talls nets. A Alemanya encara hi ha bases nord americanes. L’austeritat dictada per Merkel no només és una manera de mantenir el lideratge germànic del continent. També és una forma de no generar un deute que acabaria de posar la Unió Europea a mercè de Washington.

Si Obama ha preferit ser recordat com el president que va acabar la guerra freda amb Cuba, en comptes de desplegar tropes a Síria, no és només per interessos electorals o per por d’un altre Vietnam. Dins mateix dels Estats Units hi ha una lluita entre grups d’interessos que fan tot el que poden per seguir dominant l’economia mundial i sectors que reclamen menys Estat i més democràcia americana. L'estira-i-arronsa entre els imperialistes i els nostàlgics dels pares  fundadors cada cop serà més dur. 

Obama potser serà l’últim president que haurà pogut fer equilibris entre aquests dos món. Europa també es trenca entre les tendències centralitzadores i les democratitzadores.  A mesura que la història s’accelera es torna més dificil de domesticar. Quan la por s'escampa els ponts es trenquen  i les posicions es polaritzen. El desastre de Síria no ve només de la guerra d’Iraq i de la radicalització dels cossos militaritzats de Sadam Hussein que tan mimats van estar en temps de Ronald Reagan. 

Durant la Segona Guerra Mundial els patriotes siris van declarar la guerra als Nazis, van expulsar el règim colonial de la França de Vichy i van muntar una democràcia. El 1949 el president no va voler aprovar un oleoducte de capital americà que havia d’anar des d’Arabia Saudita fins a les costes del Líban via Síria. La resposta de la CIA i del MI6 anglès va ser armar grups islamistes. Eisenhower va aconsellar als serveis secrets d’alimentar la idea de guerra Santa. Llavors la religió semblava una força nostàlgica, fàcil de dominar. 

El 2009 va passar una cosa semblant. Els americans volien fer passar per Síria un gaseoducte que havia d’anar des de Qatar fins a Turquia, via Arabia Saudita. Com que el 70 per cent de les exportacions de gas russes van a Europa, Putin ho va veure com un intent de l’OTAN de soscavar el seu poder. Assad, que és aliat de Rússia, es va negar a aprovar el projecte i les primaveres àrabs van oferir una oportunitat tan bona per destronar-lo que el país es va acabar incendiant. 

Ara, els refugiats que truquen a les portes d’Europa demostren fins a quin punt una democràcia no només necessita gent, sinó que també necessita uns interessos econòmics i una força espiritual que les sustentin. Aquella època en la qual semblava possible que el món es tornés cada cop més igualitari i més pla, per dir-ho com un columnista del The New York Times, ja no tornarà. Hi ha una lluita aferrissada per la redistribució del poder, no només al món sinó també dins d’Occident. I fa una mica de basarda veure com enmig d’aquest merder que ja fa uns anys que dura els catalans hem anat i anem encara amb el lliri a la mà.

Com deia Ciceró -que era expert en periodes turbulents: "És pitjor un traïdor que un enemic a les portes de casa, perquè un traidor parla amb el discurs de les víctimes, posa les seves cares i utilitza els seus arguments; un traidor apel·la a la baixesa que hi ha en el fons de cada home. I corromp l'ànima de la nació fins que el cos polític no ho pot aguantar més."

Els gihadistes ofereixen munició als enemics i als traïdors.