Gràcies a la seva actitud servil amb Esperanza Aguirre, Federico Jiménez Losantos disposa d’una llicència de ràdio, la de l’emissora Es radio, des d’on adoctrina cada matí una bona part d’Espanya en l’odi als catalans i a Catalunya. El fenomen fa molts anys que dura i no tindria gaire més importància si la FAES —FAlange ESpañola— de José María Aznar, el partit Ciutadans d’Albert Rivera i el segment més reaccionari del Partit Popular, incapaços d’elaborar un discurs polític espanyolista massiu, no l’estiguessin seguint en tot i pertot. O si a casa nostra El País, El Periódico i fins i tot La Vanguardia no li fessin ampli ressò propagandístic. O si avui no s’hagués convertit en el principal guia espiritual de la repressió i de la difamació contra els adversaris independentistes i catalans en general als que considera enemics mortals. L’agitador Jiménez Losantos ha establert un principi fonamental, seguint el vell model dels propagandistes soviètics —mestres també de Joseph Goebbels—, que per cometre una atrocitat contra un col·lectiu humà, primer cal acusar a aquest col·lectiu de la injustícia que se li vol administrar. Amb la direcció efectiva de la propaganda nacionalista espanyola a les mans, repetint-la i fent-la repetir fins a la nàusea, Jiménez Losantos culpabilitza l’independentisme català de fer exactament el que ell fa cada dia des del micro: adoctrinar, falsejar la realitat, propagar l’odi i justificar l’ús de la violència. Tant és que sigui mentida, la inquisició no s’atura encara que no hi hagin bruixes. Encara que les seves argumentacions no tinguin cap fonament ni tampoc siguin gaire creïbles, la seva estratègia no varia, la repetició obsessiva i la creació de falsedats per a ús de majories poc informades. Gràcies a aquest temerari xerraire avui l’anticatalanisme és, en bona mesura, com en aquell document justificatiu de l’Alçament militar de 1936, un dels principals continguts del nacionalisme espanyol, fins i tot podríem dir que el més important i popular.

Com a vella víctima de l’infame terrorisme de Terra Lliure, Jiménez Losantos se situa exactament a l’altra banda de la cultura política del catalanisme independentista, pacifista i dialogant perquè va aprendre dels seus errors. Per això el menysprea i el combat, ja sigui ridiculitzant-lo o difamant-lo. El seu plantejament ideològic, si és que les seves filípiques mereixen aquest nom, no és altre que la venjança més negra, la venjança personal cega contra els catalans i contra tots aquells que, en el passat, no li van dir sí senyor. Davant del micro, des de les sis del matí i fins a migdia cada jorn divideix el món, literalment, entre “los buenos” i “los malos”, demanant per exemple el tancament de TVE, la Cuatro, La Sexta i Tevetrès perquè considera que aquests canals són independentistes, o reclamant la il·legalització del partit de Pablo Iglesias, exigint càstigs exemplars i expeditius ja que, segons proclama, la justícia ha de tenir alguna cosa de venjança. Curiosament aquest personatge és qui avui està elaborant el relat, construint l’agre discurs segons el qual l’1 d’octubre la violència la van exercir els votants contra la policia espanyola. És qui afirma que a l’Escola Catalana es fomenta l’odi a Espanya i que els castellanoparlants estan perseguits al nostre país. “Viven en un régimen de terror”, afirma. Que tots els catalans independentistes estan adoctrinats, enganyats, manipulats, perquè si veiessin les coses tan clares com ell les veu, si veiessin el món com ell, esdevindrien lleials i bons espanyols com ara el seu enamorat Albert Rivera. Quan una víctima del terrorisme com Jiménez Losantos, malalt d’odi i de ressentiment, ocupa el lloc mediàtic que avui ocupa no ens ha d’estranyar que el Govern de Rajoy s’hagi atrevit a amenaçar-nos amb sang i morts als carrers. No ens ha d’estranyar res del que ha passat fins ara ni de res del que pugui passar, per salvatge i gros que sembli. A diferència d’alguns catalans innocents, la justícia espanyola no l’ha investigat per adoctrinament ni incitació a l’odi, tot i que va ser expulsat de la COPE exactament per això. De veritat que, amb aquest panorama i amb aquest personal, em vénen moltes ganes de quedar-me a Espanya, més que mai. ¿No és meravellós?