Infants de tot el món: no feu cas a les males llengües d’alguns adults, segons les quals els Reis d’Orient són una invenció dels déus o, encara pitjor, un truc de falsa màgia emparentada amb una cosa tan espantosa com la paternitat. L’existència d’aquests tres homes és una constatació molt seriosa i està perfectament palesada en l’univers dels fets. De ben petit, jo mateix esperava despert cada nit de Reis i, poc després de les dotze (Ses Majestats visitaven l’Eixample abans que cap altre indret del món, conscients de la transcendència matemàtica i estètica de la nostra Quadrícula), els sorprenia al saló de casa mentre abocaven els regals al racó del sofà. A mi les albíxeres i aquelles joguines absurdes que ens duien se me’n cardaven olímpicament; l’únic que jo demanava per sistema als monarques, a pesar de conèixer la seva pressa existencial, era uns minuts de sincera conversa.

De primeres s’hi oposaren, adduint que havien de satisfer les ànsies fetitxistes de mitja mainada del món; però en pocs minuts, mercès al meu poder de coacció (que incloïa fins i tot amenaces de deportar el pobre Baltasar; m’heu d’entendre, en aquells moments Catalunya era una cosa de sang molt més pura, com li agradaria a l’Orriols, i de morenos en vèiem més aviat pocs), aconseguia per sistema que els monarques es quedessin a prendre un cafè que jo mateix els servia. De fet, i contràriament a la majoria dels nanos del col·legi, el meu interès sempre es focalitzà en el rei negre. La primera vegada que vàrem parlar, vaig preguntar a Baltasar si era realment ver que, al seu país d’origen, la pell bruna de les dones era més fina que la seda i que la seva capacitat sexual més que olímpica. El monarca em mirà com si fos un foll, recriminant-me que els infants no s’interessaven pels afers carnals.

Visita rere visita, el rei negre m’agafà confiança i accedí finalment a explicar-me les seves pròpies aventures íntimes, unes maratons de plaer que només era capaç de sufragar-se un monarca com ell (a banda de poder pagar-se un harem de senyoretes, em certificà que els homes de la seva espècie calcen un cigalot que espanta), una sèrie de batalletes que Melcior i Gaspar escoltaven amb una barreja indissimulada d’admiració i gelosia. En aquells temps (insisteixo, tots érem una mica orriolistes sense saber-ho, i la majoria ens guiàvem per les aparences físiques més elementals) el rei blanc acostumava a ser el preferit dels infants. Amb ell, atès que carretejava la majoria dels regals per tot el món, acostumàvem a discutir sobre la febre consumista i el futur del capitalisme.; em va ensenyar, thank god, que això de consumir ens iguala a tots, perquè sense regals no sabríem imaginar res de res.

El temps ha passat, i ara rebo els obsequis del rei ros amb una especial il·lusió, puix que l’edat et torna sentimental i prefereixes una caixa de música a la narració poètica d’una orgia

Amb Gaspar teníem una relació més ambivalent, perquè no acabava d’entendre que li diguessin “el rei ros” amb aquells cabells notòriament castanys, i sempre m’havia repugnat la seva particular olor de boswèl·lia cremada que se li escampava per tota la barba. A banda d’això, a casa sempre havíem desconfiat dels homes racialitzats provinents d’Àsia, i més encara si tenien esperit comptable i anaven repartint espècies pel món. Potser per aquest enuig de les primeres nits, i veient que no m’interessava gaire la seva vida, Gaspar acabà duent-me la majoria dels regals, uns objectes repulsius i inservibles que jo vaig menysprear durant anys, molt més interessat en les gestes amatòries del seu germà negre. El temps ha passat, i ara rebo els obsequis del rei ros amb una especial il·lusió, puix que l’edat et torna sentimental i prefereixes una caixa de música a la narració poètica d’una orgia.

Certament, els Reis encara em visiten, i jo espero puntualment l’hora acordada per reprendre la conversa allí on la vàrem deixar (amb gran sacrifici, Ses Majestats fan el favor de dirigir-se al sud de la ciutat, un barri certament espantós o, si cal, als paradisos de l’Empordà, per tal de trobar-me). Jo els agraeixo el gest amb un Lagavulin de setze anys com setze sols i els demano que se’n fotin dues tasses a la meva salut, ara que els psiquis me’l prohibeixen. Gaudeixo d’aquestes nits de Reis encara amb més frisança que en temps d’infant, i agraeixo a la providència que em fes monàrquic de ben petit (i de reis catalans, només faltaria). Curiosament, amb els anys, els Reis s’han fet més joves i servidor s’ha encarcarat de valent. Baltasar encara folla pels descosits, Melcior s’enrabia perquè l’edatisme i la multiracialitat li han fet perdre pasta, i el pobre Gaspar continua content de trobar-se al mig de tot.

Aquesta nit passada l’hem viscut els quatre, quasi en silenci, lamentant-nos del desencís posterior al procés i de la crisi econòmica que ens espera. “Sou un país més pobre del que us penseu tots”, ha dit Gaspar mig pitof, abans d’acomiadar-se del poble i d’enfilar el Mediterrani, en direcció a Itàlia. Després m’he adormit, esperant que l’any passi aviat i el proper cinquè de gener tornin a veure’m i puguem celebrar la sisena Champions plegats, ara que ens comanda un alemany ben seriós i puntual. En llevar-me, he comprovat que la parentela continua viva, inconscient dels miracles que he presenciat mentre dormien. Pel que fa als regals, Ses Majestats han tirat d’ironia, obsequiant-me un d’aquests parells de vambes que duem un tipus horripilant de quarantins que encara vestim com si fóssim uns imbècils de vint-i-pocs anyets. A mi tant me fot, perquè jo he vist els Reis d’Orient.