L’antic diputat d’Esquerra i membre de l’estat major del procés, Xavier Vendrell, ha tret el nas en la guerra civil d’Esquerra per recordar que Oriol Junqueras mai no va creure en la necessitat de l’1-O, adduint també que l’antic president republicà es va “espantar i amagar a Montserrat” en ocasió del 27-O. En conversa a ca l’Ustrell, Vendrell ha afegit que “Junqueras no pot fer veure que no ha tingut res a veure amb tots els errors” del partit, en clara referència al cas de la trama b. Jo estic absolutament d’acord amb el que diu Vendrell (i tant li fot si ho comparteixo o no, perquè els fets haurien de tenir molta més força que els judicis), i opino que l’independentisme no engrescarà gaire gent si s’agombola mandrós a la panxa dels líders que ens mentiren per sistema durant tant de temps. Però tampoc no respecto gaire l’opinió d’algú que, en tot això, no era gaire lluny de la sala de màquines. 

Com David Madí, que ara es dedica a vendre llibres amb un maquiavel·lisme de tres al quarto per insultar tota la gent a qui aixecà la camisa, Xavier Vendrell va formar part de la trama B de l’independentisme, l’esmentat estat major, una sèrie de prohoms que potser no va cometre el pecat de marxar a besar la Moreneta mentre els ciutadans esperaven que s’efectués la independència, però que va dedicar-se igualment a embolicar la troca amb referèndums i tsunamis que només volien ser armes de distracció massiva. Junqueras creia en el referèndum de l’1-O? No i mil vegades no; exactament com Carles Puigdemont i tots els seus fills, que ara tenen els sants picarols de reivindicar-se com octubristes de naixença. Pels volts del 2017 i abans, del referèndum en parlàvem l’Antonio Baños, en Jordi Graupera, l’Enric Vila i una servidora de vostès, sempre per escarni de tota la partitocràcia catalana.

Gent com Vendrell han ocupat posicions de gran responsabilitat sense que ningú mai no els votés, s'han estalviat qualsevol repressió penal i han obtingut un guany econòmic envejable

Vendrell té tot el dret del món a defensar Marta Rovira o el Sant Pare en bicicleta, però em sembla increïble que un integrant del club “jo passava per allí”, d’aquells que mai no acaba de marxar del tot de la nostra vida política (tot i el seu paper galdós durant els fets del 2017), es dediqui a repartir lliçons de permanència a Oriol Junqueras. De fet, ja té gràcia que Vendrell hagi criticat Junqueras per reunir-se amb Salvador Illa quan ja no era president del partit amb l’objectiu de preservar alguns alts càrrecs propers al Govern (no sé si aquest meeting es va donar, però jo el consideraria la mar de normal), quan, de fet, és una de les bones idees que ha tingut Junqueras, car quan un vaixell va naufragant, sempre cal assegurar algunes nòmines. A Junqueras, insisteixo, se li poden criticar moltes coses —i aquest plomaire ho ha fet—, però sempre ha obrat més a cara descoberta que Vendrell.

Evidentment, em trobo ben lluny de tenir gens d'interès a afavorir una candidatura particular en el pròxim congrés d’ERC. Però sí que constato que l’antic aparell dels republicans (cosa que passa exactament a Junts) té moltes ganes de desempallegar-se del seu líder més visible per tornar a manegar els negocis amb els socialistes en solitari. Puigdemont i Junqueras s’han posat manta vegada de perfil durant la seva vida política, però tot el sotabosc del procés no només ha obrat amb un obscurantisme major, sinó que la majoria d’aquests cranis privilegiats, per coses que se m’escapen, no paren de guanyar calés i de tenir una vida certament regalada. Perquè això sí que ho té, la penya del directori processista; han ocupat posicions de gran responsabilitat sense que ningú mai no els votés, i s'han estalviat qualsevol repressió penal, amb un resultat de guany econòmic autènticament envejable.

Els historiadors del procés, en efecte, tindran una feina molt dura. Perquè —si fem cas a les declaracions de tutti quanti— en els moments de rendició i desertisme, tothom passava per allí...