No recordo haver coincidit mai amb Joan Baptista Culla, l’historiador i articulista que acaba de morir, sense veure’l vestit de vint-i-un botons. Era elegant sense imposar. Em ve al cap la imatge de les seves americanes d’espigueta, de llana gruixada, i les camises de sastre amb quadres de color Vichy blau. L’estilogràfica Montblanc falcada a la butxaca superior de l’americana, com també feia el cantant italià Franco Battiato (1945-2021). Vestit així, Culla semblava un professor d’Oxford, sobretot si ho comparem amb l’informalisme habitual dels ambients universitaris. Als anys seixanta, fins i tot els estudiants acudien a classe vestits amb corbata, com es pot constatar, per exemple, en les fotografies de la Caputxinada. Culla era, almenys en aquest sentit, una espècie en extinció. Mentre era estudiant, i quan ja no ho feia ningú, circulava pels passadissos de Mercantils, on durant uns anys s’impartiren els estudis d’història, amb americana i corbata. La imatge de Culla encaixava molt més en un d’aquells sopars solemnes dels colleges britànics, on s’ha de seguir un protocol molt estricte i els convidats han de vestir d’etiqueta. El ritual és encara ara un senyal de distinció i de poder. Les persones que ho saben apreciar millor són, precisament, les que han nascut en ambients populars, com Culla. Va néixer a Barcelona el 5 de setembre de 1952, i, per tant, pertanyia a la “generació de postguerra” (la dels nascuts entre 1940 i 1960), segons una classificació d’Oriol Bartomeus que Culla va fer seva.

Els pares de Culla eren treballadors de fàbrica, es van conèixer quan tots dos treballaven a la Hispano Olivetti, l’empresa piemontesa aterrada a Catalunya el 1929 al barri del Poblenou, i que el 1942 va inaugurar el portentós edifici, que era gairebé una ciutat, de la plaça de les Glòries. Culla provenia de la classe obrera catalana, amarada d’una catalanitat a prova de la castellanització obligatòria imposada pel franquisme: “A cinc minuts de la Hispano Olivetti, tothom parlava català”, deia Culla, que és el mateix que m’explicava un altre historiador, el mestre Josep Termes (1936-2011), defensor acèrrim de la importància de la catalanitat obrera per entendre la Catalunya contemporània. Culla no va anar a les grans escoles privades on estudiaven els plançons de la petita i gran burgesia del país, el Liceu Francès o els Jesuïtes. Va formar-se a la Salle Condal, situada just al davant del Palau de la Música, i a l’Acadèmia Peñalver, amb seu a la Via Laietana 59, una mica més avall de la plaça d’Urquinaona. Les dues escoles eren al mateix barri. Ell va ser el primer universitari de la família. Inaugurà una tradició intel·lectual que no provenia “ni del sardanisme, ni de l’escoltisme, ni del mestratge de Raimon Galí”, però tampoc de la burgesia, els fills de la qual, a més de créixer en escoles per a l’elit, es feren militants de Bandera Roja o del PSUC. La tradició universitària de la família Culla i Clarà s’acabarà amb ell, perquè en Joan no va tenir fills amb la seva estimada Imma Cervià, amb qui es va casar el 1990.

Culla provenia de la classe obrera catalana, amarada d’una catalanitat a prova de la castellanització obligatòria imposada pel franquisme

Passats els anys, Culla coincidí amb alguns d’aquests fills de la Barcelona benestant a la Fundació ACTA, que ell impulsà i presidí, tenint com a secretari el professor de Ciències Polítiques i comentarista de política internacional Jaume Colomer (1952-2001), un altre “desplaçat” en els ambients acadèmics “rigoristes”, tot i haver estat deixeble de Jordi Solé Tura (1930-2009). Esperonats pel conseller de cultura Max Cahner (1936-2013), ACTA va ser filla directa d’unes jornades, “El nacionalisme català a la fi del segle XX”, celebrades a Vic, a Elx i a Palma, el 1987. A més de Culla i Colomer, també formaren part d’aquesta entitat, que es presentà com a alternativa a la intel·lectualitat socialmaragallista, però també a l’essencialisme patriòtic del nacionalisme, una bona colla de periodistes, escriptors i professors universitaris. Sense esmentar-los tots, entre els membres d’ACTA destacaven Albert Viladot (1954-1993), antic militant de Bandera Roja i aleshores director de l’Avui; l’intel·lectual orgànic de CDC, Vicenç Villatoro (1957), a més de Pilar Rahola (1958), que encara no havia fet el pas a ERC després de flirtejar amb la CNT, Imma Tubella (1953), que esdevindria rectora de la UOC, els comunicòlegs Josep Gifreu (1954) i Oleguer Sarsanedas (1950), el traficant d’idees Vicenç Altaió (1954), l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté (1950), i fins i tot el poeta Pere Gimferrer (1945), etc. També s’hi afegiren joves periodistes i professors com ara Francesc-Marc Álvaro (1967), Marçal Sintes (1967), Ferran Sáez (1964), Àngel Castiñeira (1958) o Vinyet Panyella (1954). ACTA, a més, rivalitzava amb els “proveïdors oficials del pujolisme en matèria de doctrina”: Jaume Lorés (1935-2002), Baltasar Porcel (1937-2009) i Xavier Bru de Sala (1952). La batalla de les idees estava servida i Culla no va ser mai un home que defugís el debat. Al contrari, sense alterar-se gaire, Culla gastava una ironia corrosiva per acompanyar els seus arguments.

El 2019 Culla va publicar el llibre de memòries La història viscuda (Pòrtic) i en el mateix pròleg en justificava la raó, més enllà que ja conegués la cruesa de la malaltia que se l’ha emportat, per una constatació vital: “la de sentir-me un home del segle XX cada cop més dépaysé a mesura que avança el segle XXI”. Tot i que mantenia la seva activitat pública, amb articles i intervencions als mitjans audiovisuals, Culla estava mal adaptat a un segle XXI que es caracteritza per la banalitat de moltes coses. Al segle de les xarxes socials, de les “redaccions integrades”, de la necessitat compulsiva dels alumnes d’esmenar els coneixements dels professors amb les dèries ideològiques (terraplanistes, nacionalistes o comunistes), Culla ja no era d’aquest món. Per això es va acomodar poc o malament al procés independentista. Ell era de l’època dels “grans homes” de l’autonomisme, especialment de Josep Tarradellas (1899-1988) i Jordi Pujol (1930), personatges que vestien com ell i tenien, més o menys, els mateixos referents polítics i intel·lectuals.

Culla era conscient, almenys en els darrers temps, que el seu temps havia passat. Puc entendre aquesta sensació, perquè he vist un munt de col·legues que a seixanta anys se’ls dona per amortitzats.  La descapitalització intel·lectual de les universitats catalanes, si més no en el vessant humanístic, és tan brutal que es trigarà anys a redreçar el desastre que s’ha creat amb un sistema universitari inflat i pobre econòmicament. Culla no va ser mai professor de la Facultat d’Història de la UAB. Va ser “desplaçat” a la Facultat de Comunicació per, diguem-ho clar, prejudicis ideològics. Massa “convergent” en un context dominat pel marxisme. La universitat catalana sota el franquisme era poc o gens liberal, però no tan sols perquè hi campessin els falangistes, sinó perquè la generació seixantista, esquerrana ideològicament, va resultar ser molt intransigent i sectària. Un futur professor oxfordià hi encaixava malament.

Però, tanmateix, a Culla no va anar-li malament, perquè ha estat professor d’un munt de periodistes, que s’afegiren a les coneixences que va fer al patí de lletres de la mà de qui seria un bon amic, Miguel Ángel Bastenier (1940-2017), futur director de l’extingit i mitificat diari Tele/eXpress (1977-1979) i sotsdirector d’El Periódico (1979-1982). Això va permetre a Culla ser un dels historiadors més mediàtics. Escrivia columnes a molts mitjans i va col·laborar amb diverses televisions, a la manera dels historiadors George Duby (1919-1996) i Simon Schama (1945) que també sabien fer ús del mitjà televisiu a França i a la Gran Bretanya. Culla va ser assessor en els programes d’història contemporània Memòria popular, del circuit català de TVE, del 1980 al 1982, i fou director i presentador del programa Segle XX, de Televisió de Catalunya, del 1991 al 2013, per divulgar el coneixement històric i lligar-lo amb l’actualitat. Culla, un home de caràcter, projueu en un país on la majoria d’intel·lectuals són propalestins, tenia una visió molt panoràmica de la història, el que li permetia posar distància a moltes controvèrsies, però al mateix temps no permetre que ningú gosés censurar-lo. El 2017 va deixar de col·laborar amb el diari El País, després de trenta anys escrivint-hi, per la censura ideològica que se li va aplicar, tot i que ell en aquell temps era molt escèptic amb relació al procés: “Se m’ha aplicat censura ideològica —va declarar a Gemma Aguilera. La mateixa censura que li han aplicat al company de columnes Francesc Serés [1972], que també ha abandonat el diari aquesta setmana. Ara ja han fet net de qualsevol opinió dissonant. La neteja ideològica ja és total”. La Vanguardia acabaria fent el mateix amb altres articulistes.

Culla, un home de caràcter, projueu en un país on la majoria d’intel·lectuals són propalestins, tenia una visió molt panoràmica de la història però no permetia que ningú gosés censurar-lo

Si vitalment Culla era un “senyor” dels d’abans, com a historiador també era així. Com passa sovint, les millors obres dels bons historiadors són les dels inicis i les del final de la seva carrera, quan ja no tenen necessitat de demostrar res. Les tesis doctorals, les que s’elaboraven a còpia de molt treball d’arxiu, eren importants. Permetien endreçar el cervell i determinaven el futur de qui volia fer carrera acadèmica. Culla va presentar una tesi monumental, dirigida per Josep Termes, posteriorment transformada en un llibre publicat per Curial el 1986: Republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923). La investigació de Culla es convertiria en canònica. Fins que no aparegué la biografia d’Alejandro Lerroux (1864-1949) el 2012, elaborada per l’historiador aranès, resident a Madrid, José Álvarez Junco (1942), cap altre investigador havia abordat el fenomen del lerrouxisme, un moviment popular d’esquerra que ha condicionat la història de Catalunya tant com el catalanisme, en les dues versions, conservadora i progressista. De fet, el lerrouxisme n’ha estat el revers. La imatge que donà Culla de Lerroux era molt més profunda i matisada que la simplista que difongué la FAES el 2019 —i que Culla va criticar en un article al diari Ara— amb el llibre Lerroux, la República liberal, del qual és autor Roberto Villa García (1978), professor de la Universidad Rey Juan Carlos. A diferència del franquisme, la dreta reaccionària espanyola perdonà a Lerroux tots els excessos revolucionaris anteriors a 1930, any en què l’anomenat “Emperador del Paral·lel” s’instal·là en els postulats del centredreta anticatalanista: “La FAES li ho perdona tot, a Lerroux, —escrigué llavors Culla— a canvi d’utilitzar-lo com a referent en la defensa de la unitat d’Espanya”. Els antics esquerrans que van crear Ciutadans van fer el mateix.

L’obra historiogràfica de Culla és molt més àmplia. Va escriure les històries d’UDC i d’ERC, publicades el 2002 i el 2013, respectivament, i el 2001 va coordinar un volum dedicat a CDC. També va col·laborar almenys en tres obres col·lectives que encara avui dia són d’una gran utilitat: Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923 (1982), El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) (1989) i Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX (2000). L’últim llibre publicat per Culla, El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible (2017), és com el títol indica, una anàlisi sobre per què el procés independentista havia capgirat la “normalitat” partidista del règim autonòmic. Si encara estigués entre nosaltres, estic segur que Culla ens hauria regalat un altre bon assaig sobre el postprocés i les transformacions mentals, polítiques i partidistes que ha generat. Joan B. Culla era un historiador que amb la mateixa professionalitat que escrigué llibres, esdevingué el “professor particular” de la infanta Cristina quan aterrà a Barcelona i van posar-la a “treballar” a la Fundació La Caixa i al Centre UNESCO de Catalunya. El seu director, Fèlix Martí (1938), un altre gentleman encorbatat, va creure que l’encàrrec feia per a ell. Culla va complir-lo amb flegma oxfordiana, encara que ella no fos cap eminència. El fill de dos treballadors de la Hispano Olivetti havia arribat a dalt de tot de la seva vocació intel·lectual i professoral, després de quaranta-sis anys de magisteri, sense necessitat d’optar a esdevenir catedràtic.

Espero i desitjo que l’obra historiogràfica de Joan B. Culla no caigui en l’oblit. La meva esperança és que els quasi 10.000 alumnes que ha tingut i que el 25 de maig d’enguany van omplir de gom a gom la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per assistir a la seva darrera classe magistral, en preservaran el llegat. Culla va voler acomiadar-se de la universitat parlant d’una de les seves passions, Israel, amb La qüestió de Palestina a l'ONU: el paper de les dues superpotències (1946-1948), tot i que els estralls de la malaltia eren evidents. Culminava així el que ja havia sintetitzat en una obra del 2004, Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina, en la qual es va mostrar obertament, amb saviesa i prejudicis. Un país arriba a la seva plenitud quan, a més de reivindicar-se políticament i nacionalment, també sap incorporar a la seva tradició cultural els homenots i les donasses que hi han aportat alguna cosa de profit.