Aquest és un article despullat, sense escut periodístic, ni objectivitat inútil. No aspira a ser un glossa, ni és una crònica. Només anhela ser un acte d’agraïment, una humil declaració d’amor.

Si en Joan el llegeix, és possible que el consideri una “hipèrbole, per tantes exageracions amables”, com així mateix va definir l’acte d’homenatge que li acabàvem de fer al hall del CCCB. L’havia impulsat un grup d’historiadors liderat per Borja de Riquer, i el va organitzar el diari ARA, coordinat per l’Ignasi Aragay. Durant una hora i mitja, de la mà d’Antoni Bassas, varen desfilar records, imatges i un il·lustre recull de noms propis que varen recordar l’alta categoria humana i professional de Joan Baptista Culla. A la primera fila, quatre presidents de la Generalitat, i amb ells centenars de persones que vàrem viure l’acte amb una insòlita comunió d’estima, complicitat i admiració. Amics i admiradors, i admiradors de l’amic, manllevant la bonica simbiosi que va expressar Vicenç Villatoro. I certament, en Joan va recollir desenes d’elogis intel·lectuals, professionals i humans, però no perquè “l’objectivitat s’hagués sacrificat en l’altar de l’amistat” —com va expressar amb tendra sornegueria—, sinó perquè tots els presents teníem molt clar que estàvem homenatjant un home extraordinari.

Personalment, no en tinc cap dubte. Vaig tenir l’honor de conèixer en Joan fa molts anys, quan un grup de joves intentàvem bastir un cos intel·lectual en favor de la nació catalana, en les èpoques en què el progressisme menystenia el nacionalisme català, seduït pel cosmopolitisme impostat. Eren els temps d’un altre gran, en Max Cahner, la solvència intel·lectual amb la qual ens va formar a molts de nosaltres. Lentament, en aquells moments de domini polític del nacionalisme —és a dir, l’eix nacional—, però de domini progressista del relat públic —és a dir, l’eix ideològic—, uns quants periodistes, historiadors, artistes i altres espècimens de la canallesca ens vàrem aplegar al voltant d’un cos de pensament. Primer es va vertebrar a través de les Jornades Nacionalistes de Miquel Sellarès, i després amb la Fundació Acta, que vaig tenir l’honor de dirigir, amb Joan Culla a la presidència. D’aquell temps llunyà, on l’hegemonia del debat polític el tenien els nostres homòlegs de la banda socialista-psuquera, en van néixer alguns dels conceptes que després quallarien en la reflexió nacional. Moltes d’aquelles reflexions les va formular Joan Culla, entre d’altres, la del “nacionalisme desacomplexat” que es va convertir en una autèntica idea-força. Calia alliberar-nos de la pàtina retrògrada que ens adjudicaven des del progressisme, convençuts que la defensa de la nació catalana era justament una lluita de progrés. D’alguna manera, calia sortir de l’armari intel·lectual en què estava el nacionalisme, i debatre en l’esgrima pública amb aquells que consideraven la lluita nacional, una qüestió menor i sobretot antimoderna. Érem nacionalistes perquè volíem salvar la nació catalana, la identitat i la llengua de la qual estaven en constant perill, i per això mateix consideràvem que no hi podia haver una lluita més justa.

Érem nacionalistes perquè volíem salvar la nació catalana, la identitat i la llengua de la qual estaven en constant perill, i per això mateix consideràvem que no hi podia haver una lluita més justa

Segurament deu costar entendre, des de la mirada actual, que calgués una batalla com aquella, però durant molt de temps el menyspreu intel·lectual al nacionalisme català va ser dominant. I de fet, si em permeten el parèntesi, encara ho és ara, una vegada s’ha substituït pel concepte “independentista”, més políticament correcte. De fet, la frase, “no soc nacionalista, soc independentista” és herència d’aquell acomplexament que denunciava Culla fa tants anys. Què vol dir ser independentista? Òbviament, voler la independència de Catalunya. Però, per a què? Per salvar la nostra nació, permanentment perseguida. Si no la salvem, si perdem l’idioma i la identitat, per a què volem la independència?

Per això érem nacionalistes, i per això mateix intentàvem bastir un argumentari modern que competís en la gran batalla de les idees. Joan Culla, Vicenç Villatoro, Albert Viladot, Salvador Cardús, Vicenç Altaió, Josep Gifreu i una llarga llista de persones que ens vàrem conjurar per consolidar un relat a favor de la nació catalana, que intel·lectualment no aconseguia ser hegemònic. D’entre tots, en Joan Culla n’era —i n’és— el mestre. Podria repetir aquí tots els elogis que va rebre a l’acte del CCCB: “el gran historiador del present”, diria Borja de Riquer; “un dels caps més ben amoblats”, afegiria Josep Ramoneda; “l’opinador més prestigiós de Catalunya”, reblaria Mònica Terribas. L’home d’ordre, professional fins a l’exigència, metòdic fins a la impaciència, i sempre agut, capaç d’ensenyar a més d’un miler d’alumnes durant tots els seus anys de docència, i deixar una empremta única a tots ells. Tots els que l’hem tractat llargament coneixem la seva memòria ingent, la seva agudesa intel·lectual i la seva impietat en descarnar l’estultícia, però sobretot coneixem la seva brillantor. Joan Culla és un historiador en la pell d’un professor; un pensador en la pell d’un historiador; un guerrer de la paraula en la pell d’un estudiós; un noucentista en la pell d’un opinador; i una gran persona en la pell de tots.  

Com va dir Villatoro, haver-lo conegut és un honor. Som molts els que l’admirem, molts els que l’estimem i som tots els que aprenem d’ell. La seva petja a Catalunya és profunda, com cabdal és el seu llegat. I en la vida de molts de nosaltres, deixa una empremta lluminosa. Només resta agrair el luxe del temps compartit, i deplorar els anys de la distància, arrossegats pel cabdal tortuós de la vida. Gràcies, estimat amic. Gràcies, admirat mestre.