El funeral d'Elisabet II ens ha tornat al debat sobre el retorn públic del rei emèrit, la tornada presencial davant la societat i els nostres ulls. Si un anglès aliè a l'actualitat nacional ens veiés des de Londres, es podria preguntar per què tant enrenou i per què la seva mera presència genera tant rebuig. Vist amb perspectiva, la corona britànica acumula desenes d'escàndols, des del pagament d'Elisabet II a una jove per frenar una denúncia per assetjament contra el seu fill Andrew, a les donacions milionàries del règim saudita al rei Carles III.

Aquest revival sobre l'aparició de l'emèrit ha coincidit amb l'emissió a HBO de Salvar al rey, una docusèrie que en tres capítols mostra un retrat devastador de qui va ser cap de l'Estat des de la Transició fins a mesos abans del col·lapse del bipartidisme, el juny del 2014. La imatge de l'emèrit ens remunta a la corrupció i les infidelitats des del si de la Casa Reial. Però aquesta reconstrucció va més enllà. Apunta i dibuixa una operació mediàtica i d'Estat —fins i tot de país— amb testimonis de periodistes, polítics, empresaris i exagents del Cesid que mostra l'emèrit com un depredador de comissions i un depredador sexual.

Impressiona sentir Jaime Peñafiel detallar com la fortuna oculta va començar amb un acord amb el dictador Francisco Franco per cobrar una comissió per cada barril de petroli dels saudites; mentre sentim els àudios inèdits de la fotoperiodista Quepa Campillo i el testimoni de la seva filla sobre les regles que imposava Joan Carles I per veure's d'amagat. En "una furgoneta" als boscos de la Zarzuela amb els seus tres fills molt petits. "Com li digui que no, insisteix i no deixa de trucar", deia Campillo. No era una doble vida, eren "múltiples vides", arriba a dir Corinna Larsen, basades en la impunitat masclista del monarca.

Si ens basem en Salvar al rey i l'actitud de Joan Carles I fins avui, no va ser mai un estadista, va ser un oportunista

Per què genera tant rebuig el rei emèrit? Perquè és difícil trobar una sola parcel·la d'exemplaritat. No són les causes judicials protegides per la immunitat el que més indigna. És el seu comportament corrupte en cada aspecte. Són les prebendes que es va embutxacar en els negocis com a representant de l'Estat, són els milions de fons reservats (diners de tots) per silenciar dones amb les quals va estar i a les quals va arrabassar qualsevol llibertat d'explicar el seu relat com haguessin volgut. A algunes fins i tot les va atemorir i van témer per la seva vida, com revelen els enregistraments de Bárbara Rey. I són també les operacions que va tapar el Cesid i continuen opaques i impermeables als 40 anys de democràcia. El que és pitjor del documental Salvar al rey és que resulta creïble. Com diu l'escriptor Paco Tomás: "És brutal perquè confirma tot el que sospitàvem".

El funeral d'Elisabet II ha servit també per confirmar que és la Casa Reial qui no vol que torni Joan Carles I. Les cares de Felip VI i Letícia han estat molt eloqüents durant la cerimònia religiosa a Windsor, on han compartit banc per la gràcia del protocol britànic. En aquest capítol s'ha fet explícit que és Felip VI qui posa el mur amb el seu pare, sense mediació del govern espanyol, que no ha intercedit en la invitació, ni en el lloc on han estat col·locats, ni en l'absència deliberada d'una imatge de complicitat familiar.

El documental Salvar al rey ha costat més d'un any de feina, va ser revisat per diversos advocats a Espanya i els Estats Units per evitar querelles i no publica tot el material per motius d'edició. Els tres capítols són reveladors sobre per què no són les causes arxivades per la Fiscalia el motiu de no tornar. La raó és l'esmena a la totalitat d'una part important de la societat espanyola reflectida en els fets que exposen els tres capítols.

Si ens basem en Salvar al rey i l'actitud de Joan Carles I fins avui, no va ser mai un estadista —com va descriure Joe Biden a Elisabet II—, va ser un oportunista. Més semblant als Gil y Gil, als Mario Conde, als De la Rosa. Un cap d'Estat que es va servir d'una democràcia acabada de néixer i a qui la història està jutjant en temps real.

Ara, el pitjor dels pecats i irregularitats és la supèrbia. L'arrogància de Joan Carles I per no assumir cap dels seus actes, la vanitat amb què es comunica a través dels seus amics, des del "per què no he de tornar" al "no he matat ningú". Una absència absoluta del reconeixement de la realitat i del seu comportament que fa molt difícil la seva tornada. No importa al costat de qui s'assegui l'emèrit en els actes públics, les regates a què vagi o el règim sàtrapa que li doni empara. Sense el perdó explícit, qualsevol retorn serà difícil.