Des d’aquesta setmana i per voluntat del presos d’ETA que retornaven a casa seva, les víctimes ja no hauran de patir i tornar a patir la incommensurable pena en veure que es retia homenatge públic als seus victimaris, en la seva immensa majoria assassins convictes i fins ara poc penedits. Certament no és obligació dels delinqüents penedir-se ni de les víctimes perdonar, però ambdues manifestacions de voluntat contribueixen a una millor convivència cívica.

És més, sense, com a mínim, no vantar-se dels crims horribles i del dany sense límits causat, no pot haver-hi perdó ni es pot conviure. La convivència és summament difícil i injusta. D’una altra manera es paraiguala el dany causat per la violència cega i l’aflicció legal que l’assassí pot rebre per les seves accions.

Dit això, hi ha una part de la societat, especialment, la part més oficialista de la societat i més venjativa, encarnada en els partits de la dreta extrema i de la extrema dreta —partits que tenen l’opció real de governar, no oblidem—, que es nega, no ja a perdonar, sinó a reconèixer la voluntat que, de mica en mica, pas a pas, els victimaris expliciten i acompanyen amb fets en el sentit de superar el passat de plom causat. En el fons, es neguen a acceptar allò inevitable: arribarà el moment, de seguir així, en què finalment, els victimaris demanaran perdó a les víctimes de la seva barbàrie, petició de perdó que no costa gens d'imaginar que serà, cal que ho sigui, pública. No serà demà, però, de ben segur, demà passat.

Així, aquesta part més caïnita de la societat espanyola —de la qual s’autoexclou cada cop més bona part de les víctimes, cosa que cal ressaltar— nega tot valor de sinceritat i d’efectivitat a aquestes iniciatives que porten a la dissolució sentimental d’ETA. Aquesta banda criminal va renunciar a la lluita armada fa deu anys. Fa tres que va anunciar la seva dissolució. Falta molt encara, però, per resoldre més de 300 assassinats.

Més de tres-centes vides i famílies truncades tenen el dret inalienable de saber qui i per quin motiu van ser víctimes innocents d’aquesta sanguinària desraó. Els temps facilitarà aquestes solucions.

Dit això, costa molt d’entendre —o vists els personatges, gens ni mica— el menysteniment amb què aquest canvi d’actitud en els mateixos presos de no ser rebuts mai més com a heroics guadaris, sinó com a presos que tornen de la presó, amb el lògic alleujament de les seves famílies i amics.

Costa, dic, d’entendre —o no tant— aquest entossudiment per part de qui segueix anant a misses en memòria d’un sanguinari dictador, que va exercir el seu omnímode poder durant 40 anys després d’un delictiu cop d’estat, i que digui que hi van per error. Als màsters, fins i tot els que es regalen, això hi deu sortir.

Costa, dic, d’entendre —o no tant— aquest entossudiment per part d’aquests qui no repudien el franquisme. Els qui no només no repudien el franquisme sinó que, un dia i a l’altre, el troben justificat en tot o en part, tot atribuint-li coses bones. Quasi es diria que el troben a faltar.

Costa, dic, d’entendre —o no tant— aquest entossudiment per part d’aquells que, encara amb poder institucional o amb aspiracions de recuperar el que creuen que és el seu hàbitat natural, consideren que les víctimes físiques del franquisme ni són víctimes ni mereixen cap mena de respecte o reparació per simbòlica o moral que sigui. Fins i tot que van ser mortes amb amor.

Costa, dic, d’entendre —o no tant— aquest entossudiment per part d’aquells que, des de les poltrones que consideren seves per bressol, exigeixen constantment la condemna de tots els terrors menys el d’estat, del que en són hereus o encara contribuents originaris.

No costa, dic, d’entendre que molts d’aquests entossudits en no mostrar ni un bri d’empatia amb les víctimes directes de la repressió franquista, que es va encetar, recordem-ho, amb un criminal cop d’estat, segueixen gaudint de privilegis generats a partir dels espolis de la postguerra, sobre els quals han bastit enormes patrimonis personals.

Pot ser que la doble moral no es pugui erradicar totalment. Pot ser que la doble moral sigui la moral dels que no en tenen, de moral. Però el que no pot ser de cap de les maneres és que la seva cridòria, la  dels encara repressors supervivents i la dels seus hereus, pretengui silenciar el clam de les víctimes de la barbàrie. De totes les barbàries a casa nostra, la de l’estat, la primera.

O sigui que benvingut l’agur a l’ongi etorri. Arreu. Per sempre. Contra tots els victimaris. Per totes les víctimes.