És del tot lògic lamentar la mort d’algú que has apreciat i amb qui has compartit moments de la teva vida. I més normal, humà diria, l’acompanyament dels seus. Però això és compatible amb ser crític amb el balanç de les seves accions durant els anys. És més, crec que, coneixent el personatge, puc dir que no li plaïa que l’ensabonessin.

Alfredo Pérez Rubalcaba, més conegut per simplement Rubalcaba, ha fet tots els papers de l’auca en el PSOE i en les institucions de l’Estat. Un mestre en la gestió del poder. Del felipisme al zapaterisme, Rubalcaba ha fet de calderer, soldat, sastre i espia, parafrasejant el títol de John le Carré. Sempre amb una idea clara: la màquina de l’Estat ha de funcionar i sempre sota una òptica purament jacobina. Algú ha dit alguna vegada que Rubalcaba tenia set de poder, que aquesta ànsia per assolir-lo era el carburant del seu motor vital. Jo no ho he vist mai així. Rubalcaba era un jacobí. D’unes idees inicials progressistes prou sòlides però que al final, com molts d’altres correligionaris seus, la seva taleia ja no fou el socialisme i la justícia social sinó l’enfortiment de l’estat espanyol.

Darrere el tarannà conciliador i tolerant hi havia una intel·ligència demolidora posada al servei dels interessos d’estat

En la reforma de l’Estatut de Catalunya Rubalcaba va ser clau per entendre les giragonses que aquell procés va dur. Sense ell no s’entendria una estratègia tan intel·ligent, en la qual el PP es va endur tot el desgast a Catalunya de la retallada, a fe de Déu que els de Rajoy s’hi van posar bé, i el PSOE i Zapatero en van sortir il·lesos. Bona part de les retallades i culs de sac per a les forces polítiques catalanes que s’obriren en la negociació portaven el seu segell. Fins i tot algunes revoltes d’alts funcionaris espanyols contra algunes suposades cessions en la negociació tenien el seu segell. Ell esperava pacientment que el PP, el diari El Mundo o l’ABC sacsegessin l’arbre i ell recollia les nous per a Zapatero i el PSOE. Hàbil negociador, criat en la dura federació madrilenya del PSOE, aviat desenvolupà un olfacte únic per detectar les febleses i els punts crítics de l’adversari. Era de bon tarannà, agradable, irònic i divertit en les formes. Segurament l’únic punt de connexió amb els catalans era la ironia. La ironia és un material escàs en la planúria castellana. Agradable i dialogant, però difícilment mantenia la paraula si a ell li convenia.

Amb ell mor una manera educada de fer política, un gran orador que mai va tenir un insult pels seus adversaris. Darrere aquest tarannà a priori conciliador i tolerant hi havia una intel·ligència demolidora posada al servei dels interessos d’estat. I això, com bé sabem, sovint, per no dir sempre, topa amb els interessos de la societat catalana. Prou que ho vam patir. Prou que ho patim.

Una anècdota que il·lustra la gosadia del personatge. En plena discussió de la reforma de l’Estatut, va irrompre l’intent d’OPA de la companyia catalana Gas Natural a l’elèctrica Endesa. Rubalcaba em va trucar, era un divendres a la tarda, i aprofitant el relaxament d’aquelles hores, em va intentar convèncer que l’èxit d’aquella operació havia d’anar a canvi de la reforma de l’Estatut. “¡Joan, esto vale medio Estatuto!”, deia amb rotunditat. La meva resposta fou sarcàstica. “Alfredo, no me hables del capital que lo nuestro es el socialismo”. Després aparegué Manuel Pizarro brandint una Constitució per rebentar l’operació. Quasi al mateix temps vingué la retallada de l’estatut català i anys més tard l’estocada final del Tribunal Constitucional. Ni OPA ni Estatut. Un èxit del centralisme. Un èxit de l’Espanya jacobina. Un èxit dels servidors de l’Estat. Un èxit, també, de Rubalcaba.