La política domèstica, tant l’espanyola com la catalana, està vivint una setmana o, si es vol, a penes una quinzena, d’allò més desconcertant. No serà perquè els dirigents no hagin donat prou proves de capacitat de sorprendre. La catalana es pot resumir que ha assumit el nivell de política 3.0: només cal un tuit per desfermar tots els inferns en una generosa i ampla mostra de festival de foc amic. Malgrat que ens té acostumats a aquestes vernacles expansions, s’ha de reconèixer que s'estan assolint fites singulars.
En canvi, la política espanyola semblava més dotada. I més després de l’ordenada i pacífica successió de lideratge al PP: carismàtic com pocs qui ens deixa, dotat cosmopolita qui està a punt d’arribar després d’una neta pugna amb cap oponent. Per la seva banda, Pedro Sánchez, fi estilista, ens tenia acostumats a una política verbal, gramaticalment ben construïda, amb tocs de fum.
Però després de l’ensurt de la majoria per error de la reforma laboral ―quina manera alguns d’eixamplar la base!―, sembla com si el premier hagués quedat noquejat. Està més callat, un xic més viatger, potser per rebre aires, i tan desconegut que fins i tot Mario Draghi se li adreça com a Antonio.
Sánchez té un problema, bé que el tenim tots, però ell i la seva gent l’han de resoldre. No és ―encara que ho sigui― el preu de la llum; no és ―encara que ho sigui― el preu dels carburants―; no ho és ―encara que ho sigui― la manca de renovació del camp; no és ―encara que ho sigui― la vaga dels transports; no és ―encara que ho sigui― la dels pescadors; no és ―encara que ho sigui― l’escàndol en el canvi de política sobre el Sàhara; no és...
Que un sector social protesti és tan natural com legítim. La cosa comença a preocupar quan són molts els sectors, alguns de ben estratègics, que protesten a la vegada. És preocupant aquesta coincidència
Tot això i més és el que té capcot el president, o així l’hauria de tenir. Que un sector social protesti és tan natural com legítim, encara que sigui una vaga patronal ―un oxímoron― com la del transport per carretera. La cosa comença a preocupar quan són molts els sectors, alguns de ben estratègics, que protesten a la vegada. És preocupant aquesta coincidència i que pugui estar impulsada, ni que fos en part, si no aplaudida, per determinants partits que només amb el caos es veuen realitzats.
Tanmateix, el que realment és preocupant és que totes les granadures estiguin enfilades i formin el rosari que ofegaria irremissiblement qualsevol govern. Perquè totes aquestes granadures estan fetes de la pitjor matèria de què poden estar fetes per a la supervivència d’un govern, de qualsevol govern: l’ofec de les classes mitjanes, especialment de les que han descendit en l’ascensor social.
Des del 2008 el país s’ha empobrit. Pocs dels integrants de les classes mitjanes guanyen igual o més del que guanyaven el 2008. Per primer cop a la història, els pares guanyen més que els fills. Per primer cop a la història recent, la bretxa de desigualtat ―de la qual Espanya és campiona a l’OCDE― no para d’augmentar en lloc de decréixer. Des del 2008, del malestar social, pacientment suportat, no ens n'hem pogut desempallegar: crisi bancària i especulativa, una dita recuperació que va empobrir brutalment els treballadors, van tornar a aparèixer treballadors pobres, pandèmia ―encara no acabada― i ara, de sobte, la guerra criminal de Putin, sense comptar una altíssima inflació ―l’impost dels pobres― que no es dissiparà fàcilment.
Aquest escenari, al qual el govern actual poc ha contribuït, ja que té un abast global, és la bola negra a la qual tots els governants tenen por. Un avançament el van tenir, a França, amb les armilles grogues, aturades per la pandèmia [NOTA: Més de 6 milions de morts al món, més de 102.000 a Espanya, dels quals quasi 19.000 eren catalans].
La pandèmia i potser la guerra han donat una pròrroga al malestar general, la malaise, però en cap cas l’han esborrat. La més mínima espurna pot prendre el polvorí sobre el qual s'assenta l’actual deficient governança a Occident, deficient perquè actua com si s’assabentés dels esdeveniments per les notícies del matí.
Per això la pregunta del títol: hi ha algú?