Sempre que mor algú rellevant tot són unànimes lloances. Els caragirats, que al seu dia van posar a parir el traspassat, són els seus primers hagiògrafs. Carme Chacón Piqueras no és una excepció, per vergonya dels primers que es volen posar a la fila zero davant les càmeres per exterioritzar la seva, horror, amistat i companyonia eternes.

Difícilment puc estar d’acord amb Carme Chacón sobre un i mil aspectes. És una dificultat política, no personal. Una fina ironia, pel poc que la vaig conèixer, em permet sostenir aquesta afirmació, dissociant perfectament ambdós territoris. No puc estar d’acord amb algú que diu sentir-se satisfeta amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. No puc estar d’acord amb qui en el moment de la presentació de la seva candidatura a dirigir el PSOE oblida el seu currículum al PSC.

No puc estar d’acord amb la seva postura envers la dita sentència. I no estic sol. Independentistes, federalistes i demòcrates de tota condició no ho estan, a Catalunya majoritàriament i, segurament, a Espanya, en bona mida. Com a fill d’andalusa no estic d’acord amb l’accidentalitat del seu catalanisme. Però això és política: idees i concepcions del món en permanent contrastat i pugnant per fer-se un lloc al sol a fi i efecte de conformar la realitat. Faltaria més que el pensament fos únic (somni humit dels que, malgrat dir-se demòcrates, ni saben les lletres amb què tal paraula s’escriu).

Chacón, com a política i dona –segurament política perquè era dona–, va trencar motlles en una Espanya en què les forces més retrògrades, com el sector dominant al Partit Popular, els volien mantenir incòlumes: la jerarquia masculina per damunt de tot. Aquesta volença reaccionària va trobar aliats ben potents derivats d’un dels pitjors dels motors humans: la por a la pèrdua del poder.

Chacón va trencar motlles en una Espanya en què les forces més retrògrades els volien mantenir incòlumes: la jerarquia masculina per damunt de tot

Així, a causa de pugnes empresarials –el mite del lliure mercat es desfà quan s’albira que els propis interessos poden trontollar– entre Prisa i Mediapro pels canals de televisió amb la irrupció de La Sexta, El País mai va ser tan complaent amb Chacón com ho ha estat –legítimament– amb l’oficialisme del PSOE. Un exemple: quan la campanya per les primàries –ai el PSOE i les primàries!– del 2012, és a dir, quan la pugna entre Chacón i Rubalcaba, el diari de Prisa va prendre partit indissimulat –legítim si s’anuncia– pel segon en un ampli reportatge el diumenge 29 de gener del 2012. Es pot posar a parir políticament i ideològicament a qui es vulgui. Millor amb fets que no amb opinions, però l’expressió de l'opinió és lliure.

Ara bé, presentar un actor polític, dona, com pràcticament una derivació d’homes –el seu aleshores marit, Barroso, Zapatero i/o Roures– és denigrant. No perquè algú no pugui ser l’instrument d’un tercer a l’ombra, sinó perquè el tercer a l’ombra és home i l’instrument, dona. Text i context, com va quedar reflectit en l’allau de crítiques que va rebre el rotatiu madrileny en la bústia del seu defensor del lector.

Un altre fet en la memòria de tots. L’esmòquing de Carme Chacón, ja ministra de Defensa, a la Pasqua Militar del 2009, que va repetir en edicions successives. La polèmica –impossible sobre l’abillament d’un baró– estava servida i les crítiques menys caritatives es van disparar, fins i tot es va arribar a insinuar que la vestimenta ministerial era un cas d’indisciplina. Sort que, tot seguit, el model popular, la mujer mujer, ha estat restaurat a la seu del Ministeri de Fraga Iribarne, reconvertit per la Transició en seu del Ministeri de Defensa i les coses, amb María Dolores de Cospedal al capdavant, tornen al seu estat natural. L’ABC ens fa la crònica.

Hi torno: Chacón, com a política, pot ser jutjada políticament –i cal que ho sigui–. El seu llegat, com tots, serà controvertit. El que és inadmissible per indecent és la crítica per ser dona. O és que només, com a dona, podia pelar patates per al ranxo dels soldats? O tenir preparat el sopar per al seu marit al final de la jornada laboral, d’ell, esclar?

Més enllà de les bones paraules, resten els fets. No em sembla menor que una dona embarassada, catalana i jove fos ministra de Defensa. El rei del còmic eròtic, Milo Manara, a El Periódico del 17 d’abril del 2008, així ho va veure.

Desitjo de tot cor que, allà on sigui, Carme Chacón Piqueras descansi en pau, sense l’assetjament masclista que va patir en vida. El paradís deu ser això, no?