Dissabte, el Real Madrid es va coronar per catorzena vegada rei de l’Europa futbolística. Per catorzena vegada. Té el doble de copes que el següent equip en el rànquing, el Milan; quasi tres vegades més que el Barça, que només en té cinc. No és una casualitat. És una realitat. I la darrera copa, la de dissabte, l’ha guanyat sense fer un sol fitxatge en la temporada 21-22. Ni un. Quants en porta el Barça? Quants diners, malgrat la seva ruïna econòmica, ha gastat —no invertit— a reforçar un dels conjunts blaugrana més vulgars que es recorden?

Es diu, s’ha dit un i mil cops, que el Real Madrid guanya els partits als despatxos i que té molta sort. Si planificar bé els equips, on no hi ha cap figura, cap figura, comparable a les del fiasco del glamur de faramalla que va acabar amb l’etapa anterior de Florentino Pérez, si planificar bé, dic, és política de despatxos, benvinguda sigui.

I la sort. Ah, la sort! Només aquest any, en Champions, certament es va guanyar molt ajustadament el PSG, el Chelsea o el Manchester City. Certament, o no. Certament, es va remuntar. I es va remuntar cap al final de les trobades. Quan un patró es repeteix, no és sort: és una constant. La constant és que per poc que colli el Madrid i fiqui un gol, els contraris, sembrats de figures que superen individualment, llevat de Courtois i Modrić —això diuen—, les del Madrid, comencen a trontollar. O dit més planerament: el Madrid els menja la moral. Menjar la moral al contrari, sabent que l'hi menges si t’ho proposes, no és cap arma dolenta. Al revés: resulta molt eficaç.

Però, és clar, ara ho recordo: el Madrid juga malament. Serà això la font dels seus èxits; jugar malament? Això dit des de Barcelona sona a tret al peu, fins i tot a amarg sarcasme, ja que no és que no sigui adient l’adverbi, és que el verb ja resulta dubtós. Com va dir un cop Paco Flores, un dels homes més sincers i menys teatreros del món del futbol, “qui vulgui espectacle, que vagi al circ”.

No és la sort, doncs. No són els despatxos, tampoc. És la fam de guanyar, guanyar i tornar a guanyar

En l’esport professional el que val és guanyar. I si es guanya jogando bonito, tant de bo. Però dubto que hi hagi un sol afeccionat al Barça que no sacrifiqués un —des de fa temps inexistent— jogo bonito per Lligues i Champions. En resum, si amb un equip sense figures de relleu —tret, reitero, de Courtois, el millor porter del món ara per ara—, el Madrid és una màquina de guanyar, una autèntica piconadora, els despatxos hi tenen molt a veure; uns despatxos connectats indissolublement amb la gespa. Llotja i verd amb una sola veu i un sol criteri: guanyar.

També ajuda que el que hi ha davant és pur fum i una massa social que si no es guanya cada any el triplet —que no l'ha guanyat mai, el Madrid—, té una moral fràgil, que no aguanta l’embat de la derrota —no sempre és guanyar— i accepta paraules fàcils per resoldre problemes complexíssims. Un cop més, l’estat de les coses no és fruit de la casualitat, sinó de l’encert o de la cadena d’errors. Moral de victòria contra asados. Ja em diran.

Quan, si més no en els darrers temps, el Barça feia el millor futbol del món i guanyava de forma insultant i amb desplegament futbolístic envejat per tothom —pels del Madrid també—, el Madrid no tenia un mal equip. Tenia, per exemple, Cristiano. Ell, però, tenia davant Messi.

La diferència rau en la manca de connexió entre llotja i gespa, l’intervencionisme populista de la llotja i un equip, un conjunt humà, sense esma, que cau i recau un cop i un altre, sense cap pudor ni cap voluntat d’aixecar-se i que, a falta d’altres arguments, no sap cavalcar sobre la seva ràbia per remuntar. En els darrers quatre anys hem vist massa braços caiguts sobre la gespa, massa llàgrimes de cocodril, massa falsos reconeixements de culpes i massa penediments que s’oblidaven als trenta segons. Sense autoestima, no t’estima ningú. I arriba un moment en què ni et compadeixen.

Aquesta és la gran diferència amb el Madrid. El Barça ha sigut gran —tots ho recordem— quan jugava de meravella i, al mateix temps, no donava una pilota per perduda i mossegava el contrari fins a deixar-lo extenuat.

A can Barça, aquesta moral de victòria, també quan venen mal dades, no és una constant; ans al contrari, va i ve. Al Madrid hi és sempre. No és la sort, doncs. No són els despatxos, tampoc. És la fam de guanyar, guanyar i tornar a guanyar. Qui no ho entengui, no ha vist el palmarès.

Catorze!