No val ara sorprendre’s perquè l’estat espanyol, és a dir, qualsevol de les seves agències de seguretat —o Villarejos de torn— hagin espiat. Ara s’han fet públics, gràcies a la tasca de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, els noms dels espiats catalans i les circumstàncies i les tècniques amb les quals ho han estat. Feia temps que alguns noms corrien i el mateix Citizen Lab havia alertat del fet de l’espionatge. Però ara ja ho tenim confirmat. Crida l’atenció que cap dels espiats, al moment de ser-ho, no havia comès cap delicte ni era esperable que en cometés. Si algú ha estat condemnat després —observi's la distinció entre cometre un delicte i estar condemnat per un—, salta a la vista que es va espiar gent per la seva ideologia —aquella que segons el TC és lliure—. O sigui que en una democràcia avançada es pot espiar algú sense haver comès una infracció penal greu ni ser esperable que en cometi cap. L’absència de la sospita de delicte greu vulnera les condicions de la utilització de la tecnologia Pegasus, del NSO Grup, segons la seva pròpia web. 

No pot ser d’altra manera. En cas contrari, sense delicte, els ciutadans perden la seva intimitat i la seva seguretat personal. En efecte, passen a estar permanent monitorats en l’espai públic i en el privat, per tal de prevenir la comissió un delicte greu, com terrorisme, tràfic de drogues, pedofília, rentat de diners... O sigui se’ls espia per si cometen un delicte, no per si l’han comès. O sigui: investigacions prospectives permanents.

Tanmateix, no crec que l’empresa israeliana —que no deu ser ni molt menys l’única al món especialitzada en la matèria— vagi a rescindir contractes amb tots els Estats que s’han dedicat a espiar a tort i a dret sense raons criminals. Perquè si hi ha raons criminals, les lleis de procediment són prou laxes per autoritzar seguiments que vulneren la intimitat, seguiments i captacions que l’experiència ens ha demostrat que duren anys. Deu anar la cosa més enllà del que és exigible fins i tot en matèria de seguretat nacional —sigui el que segui la seguretat nacional—, quan ni el CNI li pot demanar al Tribunal Suprem autorització per fer seguiments extrajudicials. La llei orgànica 2/2002, amb la seva nul·la proporcionalitat i il·limitats supòsits, deu semblar poc a la seguretat nacional per haver d’espiar sota un suau control judicial. Ni aquesta formalitat, sobre la que no hi ha control, és admissible pel deep state.

Perquè, qui actua així, no és altre que el deep state. No només no li resulta prou afavorir processos per una inexistent rebel·lió, que comporta la suspensió dels càrrecs públics, ni transigir amb una sentència per sedició amb penes draconianes, que després, un cop aplicat el bisturí, són parcialment indultades. El deep state, que no és el gran germà, sinó la mala mare, vol saber-ho tot, sense, vistos els resultats, en adonar-se molt de quin pa s’hi dona. La informació li ennuega, però la seva capacitat de fer mal pretén ser il·limitada.

El principal enemic de l’Estat no són els seus ciutadans, sinó el seu propi deep state que ningú coneix, no segueix ordres de cap ens públic controlable ni a ningú ret comptes.

Creiem de veritat que només han estat seguits via els seus mòbils o altres mitjans, 66 polítics catalans? Només catalans? Només a Espanya? Ho dic perquè altres serveis secrets, com la CIA, el Mosad o els serveis exteriors francesos i alemanys poden legalment espiar arreu. Els espanyols no voldran ser menys que els seus aliats.

Escàndols com aquests, dels que comencem a saber negre sobre blanc les primeres serioses informacions, assolen regularment totes les democràcies. Amb menys freqüència —tanmateix, amb certa regularitat—, a posteriori es posen en marxa comissions més o menys independents, que duen a terme els seus treballs amb relativa llibertat. Una altra cosa és la reforma efectiva dels serveis, però si més no, entra una mica d’aire fresc, que serveix per conèixer millor l’Estat que, malgrat ser en teoria el nostre empleat, es comporta, per part del deep state que l’administra, com si fóssim nosaltres els seus criats.

La qüestió si es quedés només a Catalunya, correspondria al preu que els patrioters espanyolistes estan disposats a pagar: contra Catalunya cap preu és massa elevat. Però escandalitza, primer, els de fora i ara a molts de dins. Així, la qüestió estreba en saber si la democràcia espanyola es pot permetre el nivell de corrupció, econòmica i política, que estem patint. Corrupció o el que és el mateix: apartar els béns i fins públics del seu destí en benefici o profit propi o d’un grup.

El principal enemic de l’Estat no són els seus ciutadans, sinó el seu propi deep state que ningú coneix, no segueix ordres de cap ens públic controlable, i a ningú ret comptes. Així doncs, unes escoltes, més o menys, aquí o allà, seran a tot estirar com una ratlla més en pell del tigre: més ferotge semblarà.

Ara bé, si l’Estat oficial tingués muscle, si fos la democràcia que la propaganda del règim s’entesta a proclamar, li plantaria cara, i si més no, uns quants haurien d’anar el carrer. Perquè amb això de la seguretat, un cop més es compleix la tràgica poesia de Niemöller... Al final no hi haurà ningú per protestar. El deep state, aleshores, es mostrarà tal qual és: totalitarisme pur i dur.