Primer avançada dimarts, ahir divendres es va notificar la fonamentació jurídica de la interlocutòria sobre la suspensió cautelar del Decret 1/2021, per la qual s’ajornaven les eleccions previstes pel 14-F. Sobre el fons, que tindrà lloc, segons la pròpia resolució, el proper dia 8, no cal trencar-se molt la closca sobre quin serà el seu sentit. És a dir, com un partit volia, el diumenge de Carnaval podran votar. 

Ja veurem quanta participació -a qui beneficia una més que provable baixa participació?- i en quin estat de salut privada i pública ens trobarem, ja que totes les dades apunten a pitjor. Diverses són les perplexitats que ens ofereix aquesta resolució, de la qual el més que correcte és el seu vot particular. 

Aquesta impugnació de l’esmentat decret té lloc en el si d’un procediment especial de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals. Doncs bé, en primer lloc, no hi ha pràcticament debat sobre la pretesa vulneració del dret a votar del demandant. En efecte, respecte del seu pretès dret a votar el 14-F no es diu perquè està amenaçat. Podrà votar més tard: no s’ha suspès el sufragi universal. 

El tribunal del contenciós-administratiu de Catalunya ha convertit un procediment individual -els drets fonamentals són individuals- en un judici universal de l’ajornament de la data electoral. No pondera enlloc ni el dret a la vida i el dret a la salut -ni, com diu el vot particular, la igualtat- amb el dret al vot.

Ans al contrari, com a nova perplexitat utilitza dos elements per suspendre l’ajornament. Un, rau en un element citat retiradament: un interès públic intens en que es celebrin eleccions el 14-F. No cal oblidar que només parlem de la data d‘una contesa electoral, no d’una modificació per la via de fet del sistema o garanties electorals. Per molt que convocar eleccions pel Dia dels Enamorats fos un acte degut -fet que té uns responsables comanditaris molt clars-, si un cop convocades arriba una Filomena II el 12-F, que paralitzi la vida comunitària, què fem? Com podríem anar a votar? 

Cal recordar que hi ha un instrument jurídic que és diu força major. Què sigui una força major en dret està menys o més previst, encara que és una institució de construcció en essència jurisprudencial i doctrinal. No cal que una llei, en aquest cas l'electoral, la inexistent catalana o la vigent espanyola, declari que les eleccions es poden suspendre per causa de força major. Bascos i gallecs -francesos també- les van suspendre i ningú va recórrer la suspensió; és més, a Macron li van retreure fer la primera volta de les locals. No es van fer serveis submarins per intentar donar un cop de gràcia a les regles del joc. 

Recordem: el 23-F el govern de Madrid va quedar segrestat al Congrés. Qui va regir els destins de l’Estat? Una comissió de subsecretaris, i ningú no va impugnar els seus actes. Al contrari. La força major era clara.

En el cas de les eleccions catalanes, a títol d’hipòtesi, es pot argumentar que no hi ha força major. Bé: argumenti's que la pandèmia, la seva continuïtat, la dificultat a doblegar-la, no constitueix un fet imprevist, extraordinari, irresistible, inevitable i insuperable, elements de la força major com recorda la pròpia interlocutòria. Orfandat argumentativa en aquest terreny és el que palesa la resolució.

Però encara hi ha una perplexitat més que fa saltar pels aires els elements d’una resolució judicial. En efecte, la sala del contenciós-administratiu pren partit polític i ho fa de forma reiterada. Ho fa quan es refereix que és massa temps d’interinitat política el que, al seu parer, pateix Catalunya. 

Fora bo que un tribunal tan primmirat amb la brama que les eleccions no es poden suspendre, perquè la llei no preveu la força major, digués en quina norma legal s'empara la interinitat prevista i sotmet a un límit temporal la durada. Tot deixant de banda que és una qüestió aliena a la jurisdicció. 

Tornem a recordar. Rajoy va tenir en bonus track d’onze mesos, com m’ha dit un bon amic en un missatge del que només puc reproduir aquest punt aquí. Allò sí que va ser un govern interí i atrinxerat, del que va fer-ne gala i causa d’irresponsabilitat, a sobre. Com ho han estat els pressupostos de Montoro, que han durat tres legislatures. O la ja derogada Llei orgànica provisional del poder judicial: va regir des de 1870 a 1985. Provisionalitat, nova categoria jurídica a la qual els tribunals deuen dedicar els seus afanys a suprimir-la. Déu-n’hi-doret.

Retardar les eleccions li sembla al tribunal quelcom insuportable i, per dramatitzar més, obvia en més d’una ocasió que, si la situació pandèmica acompanya -i és raonable esperar que així sigui-, no es posposa la data electoral sine die. Al contrari, reitera que l’horitzó de l’ajornament és infinit, cosa que és radicalment falsa. Una cosa és condicionar la nova data a una millora de la salut pública, que és el que diu el Decret 1/2021, i una altra dir que les eleccions queden posposades. Aquest és el marc judicial de la suspensió.

No puc, però, acabar sense fer un esment als que, expressament o no, diuen que tot aquest desori s’explica perquè el Decret 1/2021 és un nyap jurídic. S’ha afegit pels saberuts de guàrdia que el decret basc i el decret gallec sí que estaven bé; vaja, que eren dos peces a guardar, si n’hi hagués, en el Saló de la Fama Jurídica. 

El primer que cal fer per parlar de dret és saber llegir, és a dir, no només ajuntar lletres, sinó tenir una raonable comprensió lectora. Doncs bé, els tres decrets, per començar, tenen la mateixa titulació: “deixar sense efectes les eleccions convocades”, i els seus tres articles són pràcticament idèntics. Bé, idèntics del tot, no: el català fixa la data de les eleccions si tot millora, cosa que ni bascos ni gallecs feien, i, a més de donar trasllat als respectius parlaments, el català dona trasllat a la Junta Electoral Central. O sigui que la disposició catalana garanteix la seguretat jurídica de manera molt més satisfactòria, fixant un sostre temporal, quelcom que els seus homòlegs, mai impugnats, sia un cop més recordat, no feien. 

El que deia: comprensió lectora.