El 25 d’agost passat, el Comitè de Drets Humans de la ONU va fer públic el dictamen del 13 de juliol, reconeixent que els drets de principi de legalitat, a la doble instància i a un tribunal imparcial del jutge Baltasar Garzón s’havien vulnerat en dos processos, conclosos amb molts pocs dies diferència (sentències del TS de 9-2-2012 —escoltes en el cas Gürtel— i 27-2-2012 —cas del Franquisme, aquí absolt—).

El dictamen, breu i concís palesa importants conseqüències jurídiques generals, més enllà del cas concret i desborda els límits d’aquest article. Tanmateix, cal fer unes observacions, que criden molt l’atenció i veure l’execució de la resolució del dictamen.

Aquest és de rigor tècnic i molt sintètic. Vejam. Durant l’instrucció del Cas Gürtel —que està acabant, per ara, amb condemnes dels principals implicats de totes les peces en què es va dividir, totes ratificades pel TS— Garzón, aleshores jutge central d’instrucció nº 5 de l’Audiència Nacional i propietari d’una forma de fer més que discutible en una munió de casos, va ordenar escoltar les converses entre uns presos del cas i els seus advocats. Es basava en l’art. 51. 2 de la Llei Orgànica Penitenciària.

Aquest article que resta sense modificar, planteja, per la seva redacció, un dubte: si la intervenció de les converses dels presos amb els seus advocats poden ser ordenades pel jutge en qualsevol procés o només en cas de terrorisme. La interpretació més ajustada als drets fonamentals és que només és vàlida en cas de terrorisme i no amb caràcter general. Ara bé, la lletra de la llei permet la intervenció judicialment en tots els casos. I reitero: la norma no ha estat modificada.

Així, en primer lloc, sembla que havent-hi una interpretació plausible, no extravagant i practicada, com veurem, pels tribunals, no pot haver-hi prevaricació. El govern central, en el seves al·legacions davant el Comitè de Drets Humans, va manifestar que la STC 183/1994 ja va establir la alternativa restringida en l’aplicació de l’art. 51. 1 LOGP. És una falsedat radical.

En efecte, el cas que va estudiar el TC anava de si era l’autoritat administrativa la que podia acordar, en virtut de les seves potestats previstes a l’apartat 5 del mateix art. 51, la intervenció de les comunicacions dels presos. El TC, lògicament va dir que, com estableix el segon apartat del referit precepte, és una potestat exclusivament judicial. Però res més.  Va acabar amb una pràctica inconstitucional d’intercepció de les comunicacions dels presos per decisions de l’administració penitenciària sense més autoritat que la seva pròpia, al marge de la preceptiva intervenció judicial a priori.

Però és que hi ha més. Garzón va autoritzar escoltar els presos amb els seus advocats —traient de la causa el relatiu a la seva estratègia de defensa després d’escoltar les converses!— a petició del ministeri fiscal, seguint la demanda que li va fer la policia, i el jutge que el va substituir, tan bon punt va ser apartat del servei, les va prorrogar. Ningú ha formulat cap queixa contra aquests procediments, ni contra qui els va demanar, ni contra qui els va continuar autoritzant. Això sí, els afectats van recórrer l’apel·lació, i el TSJ de Madrid —la causa passava a l’època d’un tribunal a un altre per motiu dels aforaments dels imputats— va anular l’autorització i tot el que s’havia incorporat a la causa va ser expurgat per nul·litat.

Deixant de banda per la seva complexitat tècnica els motius de la manca d’imparcialitat i del dret a la segona instància, el més rellevant del dictamen del Comitè de Drets Humans es la seva part dispositiva. En efecte, diu el punt 8, i últim, de la resolució: “8. Teniendo presente que, por ser parte en el Protocolo Facultativo, el Estado parte reconoce la competencia del Comité para determinar si ha habido o no violación del Pacto y que, con arreglo al artículo 2 del Pacto, el Estado parte se ha comprometido a garantizar a todos los individuos que se encuentren en su territorio y estén sujetos a su jurisdicción los derechos reconocidos en el Pacto y a garantizar una reparación efectiva y jurídicamente exigible cuando se compruebe una violación, el Comité desea recibir del Estado parte, en un plazo de 180 días, información sobre las medidas que haya adoptado para aplicar el presente dictamen. Se pide asimismo al Estado parte que publique el presente dictamen, así como la decisión de admisibilidad del Comité, y que les dé amplia difusión.”

Els tres aspectes ressaltats en negreta parlen per sí mateixos. En acceptar Espanya la competència del Comitè —en un protocol que ha signat voluntàriament— es compromet a garantir la reparació efectiva i jurídicament exigible a Garzón. Això vol dir que Garzón té dret a que se’l restitueixi en el seu lloc de magistrat de l’Audiència Nacional —també amb el sou íntegre deixat de percebre—.

Ja s’ha avançat que això no podrà ser, com a mínim per una raó: a diferència de les sentències del tribunal d’Estrasburg, que amb la reforma de la llei de 2015 es preveu la seva execució, encara que sigui d’una forma discutible, no hi ha cap peça legal que permeti l’execució dels dictàmens del Comitè, del qual es diu que no és un tribunal en sentit estricte. Certament. Però tan cert és això com que no és veritat.

D’una banda, la sentència d’Estrasburg anul·lant la doctrina Parot, de 21-10-2013 va ser executada d’immediat per la Sala Penal de l’Audiència Nacional —presidida  per Grande-Marlaska—. No calia la modificació de la Llei d’enjudiciament criminal. I en segon terme, un cop signats i ratificats, tant el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics com els seus protocols addicionals formen part de l’ordenament intern. Dit d’una altra manera, són tan espanyols com una ordenança municipal i per tant d‘obligat compliment.

Veurem si els Drets Humans són un motiu per millorar un estat de Dret malmenat per la cúpula judicial i un cos estrany rebutjat pel sistema. En una autodenominada democràcia avançada no sembla que hagi d’haver-hi dubtes al respecte.