El vespre de dijous vàrem conèixer el comunicat dels dos governs, català i espanyol, després de la cimera de Pedralbes. Cimera, sí; rendició, no, ni humiliació, ni vassallatge, ni derrota.

A parer meu, la cimera presenta trets de tall radical amb el passat. En primer lloc, la seva mateixa celebració amb el format que es va emprar. En segon lloc, l’emissió d’un comunicat que, de comú acord, va difondre, en castellà, la part catalana. En tercer lloc, resta un contingut especialment sòlid i, alhora, com cal, ambigu.

La prèvia de la celebració de la cimera hauria d’haver fet pensar als seus protagonistes, als seus corifeus i als seus antagonistes que han fet tots plegats un ridícul de l’alçada d’un campanar amb una tensió fictícia, fabricada de cara a la pròpia clientela, poc afavoridora dels seus continguts:  encetar un diàleg, entenem que sincer i llarg, però sincer.

El format de la reunió va ser el que havia de ser

La sobreactuació esdevé impostura: és el recurs dels actors dolents. Desorienta, i molt, la ciutadania: el que semblaven abans d’ahir postures irreconciliables per naturalesa, per mandat diví gairebé, de cop i volta i per eixarm, s’esvaeixen i s’obre un cel que hom albira prometedor. No cal repetir aquest absurd teatret. Sisplau.

El format de la reunió va ser el que havia de ser: ni una irrellevant trobada dels dos plenaris governamentals, més versallesc que altra cosa, ni una reunió en solitari dels dos líders. La presència —paritària, a més a més— de dos membres més dels respectius executius hi dona un to polític seriós accentuat, atès que fa la sensació de que hom ha baixat al terreny del concret. És més bon senyal del que sembla.

Per la seva banda, el comunicat (amb l’encapçalament, dotze línies!) com que és breu no és retòric. Cada frase té contingut substancial. El primer paràgraf fa esment, per primer cop, si més no en temps recents, de tres eixos: conflicte, diàleg i acceptació àmplia de la solució per la societat catalana. Ja no és un trágala, com diuen els castissos. Es reconeix el problema, es reconeix el diàleg com l’única via de solució i es reconeix que ha d’estar majoritàriament acceptada per la societat afectada, la catalana. És més llarg el comentari que el paràgraf, cosa que parla molt a favor del paràgraf.

Per un cop, les autoritats de la Generalitat no semblen haver-la vessat quan han sortit de les reunions

Aquest diàleg, via de solució conjuntament pactada —una altra novetat cabdal— cal potenciar-lo de forma democràtica a fi de respondre a les necessitats dels catalans. Una altra vegada, aquest és el subjecte polític —novetat, tal reconeixement— que ha de rebre la solució —i participar-hi. Aquest reconeixement és molt més rellevant del que sembla; és l’altra fita que no ha estat, reitero, a parer meu, ben ressaltada.

Com han de ser aquest diàleg i aquesta solució es respon que siguin els adients per a la societat catalana. Som davant una novetat total! Aquesta solució, a més, ha de ser en el marc de la seguretat jurídica. Com no pot ser de cap altra manera.

Però què vol dir “seguretat jurídica”? D’interpretacions n’hi ha per a totes les possibilitats. El que és clar és que no diu ni Constitució ni ordenament jurídic vigent. Això obre moltes portes. No hi haurà lesió il·legítima de dret de tercers; així ha de ser, però no es predetermina un ordre normatiu concret. En tot cas, no s’insisteix, com un martell piló, en la inútil apel·lació a la Constitució, perquè sembla que hom ha tingut en compte que la idea dominant —irreal, per altra banda— de Constitució ens ha portat on som.

En efecte, no esmentar la Constitució és fer un pas de gegant. Per què? Doncs perquè, en l’estat actual de coses, som davant d’una Constitució anquilosada, petrificada, escleròtica... estèril. Això ha estat possible gràcies a un dòcil Tribunal Constitucional, fruit del mateix sistema, que, a la manera reaccionària clàssica, no vol moure mai res.

El Regne d’Espanya té la Constitució menys dinàmica del món occidental, aliena a tots els canvis polítics i socials dels últims trenta anys. Refugiats els autodenominats constitucionalistes en la ciutadella de la sacrosanta Transició, el text constitucional, en contra d’alguns dels seus veritables pares, com el professor Rubio Llorente, es branda davant qualsevol intent d’alteració del règim actual. Per aquesta raó trobo intel·ligent obviar la Magna Carta i centrar-se en la imprescindible seguretat jurídica.

Tot això dota el comunicat de Pedralbes d’una ambivalència entre solidesa i ambigüitat. Normal en aquest tipus de documents. Tanmateix, l’inici d’un nou relat —maleït sigui qui va inventar aquest terme tan cursi!— suposa un tall epistemològic fins ara mai vist.

El govern Sánchez ha tingut en les seves decisions del consell a la Llotja de Mar errades no forçades de principiant

No es prenguin les línies precedents com si fossin fruit d’un optimisme que no seria d’aquest món. El comunicat de Pedralbes no és més que un pas, sembla, ara per ara, a fer en una direcció fins ara mai encetada. Aquesta novetat em sembla la millor notícia.

Notícia que ve entelada per una sèrie de fets maldestres, gratuïtament maldestres. Per un cop, les autoritats de la Generalitat no semblen haver-la vessat quan han sortit de les reunions: no han xerrat més del compte ni han fet volar coloms. Si més no, en el moment d’escriure aquestes línies —dissabte.

Tanmateix, el govern Sánchez, segurament per prepotència infantil assaonada amb les incapacitats dels bruixots habituals —els que van proclamar a bombo i plateret setmanes abans la ciutat i la data del segon Consell de Ministres extramonclovita—, ha tingut en les seves decisions del consell a la Llotja de Mar errades no forçades de principiant.

No hi ha cap altra manera de veure el fet de donar el nom de Tarradellas a l’aeroport del Prat sense que consti cap mena de consulta amb ningú més que el propi melic o no anul·lar per llei l’assassinat de Companys i ordenar la plena i total rehabilitació del president, l’econòmica inclosa, o, també, repartir xavalla, mil cops promesa, per apedaçar unes vies catalanes que necessiten quelcom més que remuntes ací i allà. Sense comptar la tria altament inconvenient del lloc. Un cop més, en el millor dels casos, Andreotti tenia raó: Manca finezza.

Al capdavall, si s’ha encetat el bon camí, ho sabrem relativament aviat. Compte, però, que Sánchez té més enemics, infinitament més, a ca seva que a fora: la reacció no dorm mai. Aquesta és la raó que guanyi tants cops.

De tota manera, aquesta relaxació inicial del clima polític no és més que un petit, encara que significatiu, primer pas de molts altres que s’han de fer. En primer lloc, aturar la repressió i revertir-la; que el govern de Sánchez no s’amagui sota les togues del jutges. De mecanismes n’hi ha; que hi hagi valor per aplicar-los és el que cal veure. Potser no podrà ser immediatament, però les mesures de presó preventiva, com veu qualsevol persona amb dos dits de front i amb una pàtina de sensibilitat humana, han d’acabar-se de seguida. Tal com hom ha pensat a torçar les lleis per portar el conflicte català en aquest atzucac, que les ments pensants ideïn vies de sortida.

En segon lloc, cal restituir plenament, sense tuteles, l’autogovern de la Generalitat, tot començat per redreçar el finançament. Sense diners, diners que Catalunya produeix de sobres, no es pot avançar.

Aquest dos farcells de problemes, de seriosos problemes, no són fàcils de solucionar de forma ràpida, cal ser-ne conscient. Han de fixar-se termes propers i raonables. Res de mitjans i llargs terminis. Com va dir un economista, a llarg termini tots acabarem morts.

El punt de llum al final d’un llarg túnel, si és veritat el comunicat de Pedralbes, s’ha d’anar fent progressivament més gran. No vull pensar el contrari.