Avui votarem. La votació és un bon moment per fer un examen de consciència, individual i col·lectiu.

En primer lloc, hem de qüestionar-nos per què avui, 21-D, som on som. I com hi som. Per mi, i sento repetir-me, les grans causes que ens han dut fins ací són dues. D’una banda, l’absència secular i segurament també futura d’un grup polític hegemònic que lideri el sobiranisme. El pujolisme no ho va ser, com tampoc no ho va ser al seu dia la Lliga. Són partits d’obediència autonomista, tant dilatat com s’entengui l’autonomisme, però autonomista. La manca d’aquest lideratge s’ha traduït, per dir-ho molt educadament, en tensions entre els hereus de Convergència —transida per la corrupció— i ERC, amb no pocs dubtes en moments decisius.

L’altra gran errada ha estat creure en les bones paraules d’uns governs europeus, mestres en cinisme tal com ho demostra la història des de 1701. Bones paraules —fins i tot, potser, sinceres— de part dels interlocutors, però sense cap mena de recorregut fora del despatx on tenien lloc els encontres entre uns càndids catalans i els representants d’estats membres d’un club d’estats. Club d’estats, recordem-ho, en el qual els interlocutors no es volien sotmetre a cap nou sotrac en un moment de feblesa institucional com no s’havia conegut mai.

L’altre braç de la política d’anar amb el lliri a la mà va ser no saber que l’Estat —qualsevol estat— no vol ser desmembrat sense més ni més, i que el sentiment d’espanyolitat es desfermaria. Així, una aliança de ferro entre polítics i funcionaris —primers perjudicats per una eventual independència de Catalunya— va posar en marxa tota la maquinària de l’Estat, sense parar en fineses jurídiques, ja que se saben impunes per avortar l’intent secessionista català. Ja no cal l’exèrcit per mantenir el que el règim entén per la unitat d’Espanya. Creure que per marxar n’hi hauria prou amb demostracions populars al carrer, que n’hi hauria prou d’apel·lar a la democràcia i practicar-la, ha estat un error estratègic de primer ordre. Fruit, probablement i en bona part, de marcar-se els terminis en la magnitud del calendari i no de generacions.

Creure que per marxar n’hi hauria prou amb demostracions populars al carrer, que n’hi hauria prou d’apel·lar a la democràcia i practicar-la, ha estat un error estratègic de primer ordre

I tot això, degudament amanit amb el desfermament de la catalanofòbia, en especial de la mà dels mitjans de comunicació que ho deuen tot a l’Estat: tant perquè els deutes no passin del paper, com perquè les concessions i ajuts públics de tota mena persisteixin. L’Espanya de la crisi, de la qual encara no ha sortit, és una Espanya trista, que ha perdut la vitalitat amb què va ser exemple mundial —si més no, això deia la propaganda oficial. Les quatre candidatures olímpiques frustrades de Madrid o la desaparició de polítics de pes als primers càrrecs de la UE en són una bona mostra.

Després del somni de creure’s rica, Espanya és un país que ha retrobat el seu lloc, lluny del cap de la cursa, endeutat molt més del que pot pagar, amb un atur de dos dígits i insondable entre els menors de 25 anys. I d’aquest segment, els que han pogut fugir ho han fet a l’estranger: Espanya, en un negoci rodó, ha lliurat a cost zero les generacions més preparades de la seva història a les principals potències econòmiques.

En aquest context, el nacionalisme espanyol més ranci, degudament instigat, s’ha desempedreït i ha trobat la vàlvula d’escapament de tota la frustració en la catalanofòbia més baixa. De fet, es diu que la nova empresa espanyola és reconquerir Catalunya.

Malgrat tot, això només serà possible si es perden les eleccions i les guanyen els partidaris del 155, que anihilarien l’autonomia i durien a terme una recentralització que faria que el record de les diputacions fos un somni federal. S’apoderarien del Govern de la Generalitat per primer cop a la història.

En aquest context, el nacionalisme espanyol més ranci, degudament instigat, s’ha desempedreït i ha trobat la vàlvula d’escapament de tota la frustració en la catalanofòbia més baixa

L’única forma democràtica perquè això no passi, malgrat la desigualtat amb què es juga la contesa electoral i les múltiples mordasses imposades, és que el missatge del 155 no cali en els electors.

Com ha de calar, si els electors recorden que l’etapa de màxim benestar personal, material, moral i cultural assolits i viscuts a Catalunya ha estat amb els governs legítims de Catalunya?; si tota la parafernàlia d’intoxicació que llueixen les forces del 155 és això, intoxicació, i que ha estat una constant, desacreditant-ho tot i tothom a tort i a dret; si recorden que ningú no ha estat menystingut a Catalunya pel seu origen; si s’ha volgut crear —i s’ha aconseguit sense discussió— una comunitat no dividida per la llengua; si la igualtat d’oportunitats ha florit molt per sobre de la mitjana espanyola i, probablement, de l’europea; si recorden que els que es queixen del foment de l’antiespanyolisme no són més que uns mentiders... No cal fer res més que sortir al carrer, llegir la premsa, escoltar les ràdios i les teles per adonar-se que Espanya, amb tots els seus defectes i virtuts, és present a Catalunya per totes bandes. Si el 21-D aquestes mentides guanyen, però, el benestar personal, familiar, moral i comunitari de Catalunya se n’anirà en orris.

Això suposaria el fracàs de l’intent de la construcció plural i inclusiva del nacionalisme català. Suposaria que el que s’ha fet per crear una única comunitat nacional ha estat una il·lusió, que una part essencial dels nostres conciutadans no veuen el projecte nacional català com a propi. És més, que el que creiem un projecte comú i d’abast amplíssim era un castell de sorra a la platja.

Aquest seria un fracàs del catalanisme polític de proporcions històriques, que faria trontollar dècades de lluita, sacrifici i esperances. Suposaria que no s’ha estat capaç de crear una consciència nacional digna de tal nom. Aquesta nit sortirem de dubtes. En tot cas, la derrota de la trajectòria portada fins ara comportarà pagar un preu molt alt entre tots. Entre tots, perquè la desfeta seria nacional.