De la deixa, res. Sospites sobre l’origen il·legítim, fins i tot delictiu, de la fortuna que els Pujol, amb el matrimoni Pujol-Ferrusola al capdavant, tenien col·locada a l’estranger, totes.

Primer de tot cal dir que les possibilitats que els dos portaestendards dels valors de la catalanitat i dels valors tout court siguin efectivament jutjats i menys encara condemnats penalment són igual a zero. Els delictes originals que presumptament hagin comès –i les sospites tornen a ser sòlides– estan més que prescrits. Figues d’un altre paner serien les responsabilitats criminals dels fills per fets posteriors.

Centrem-nos avui en el prolífic matrimoni, pal de paller de la catalanitat –per ser més exactes, de la seva–, de la que ells van crear per a si mateixos i pretenien irradiar als quatre punts de la verdagueriana catalana terra.

No és infreqüent que les fortunes tinguin un origen incert. Algun pecat original pateixen, ja sigui dels actuals posseïdors dels, per alguns, envejables patrimonis, o dels seus avantpassats. És inútil fer-ne la llista, doncs és tan coneguda com interminable. Tanmateix alguns han intentat blanquejar els seus sepulcres amb filantropia (amb substancials optimitzacions fiscals cal dir) i en certa mida han tornat a la societat el que el seu dia li van saquejar.

Els pobles, integrats per ciutadans majors d’edat a tots els efectes, volen explicacions detallades i el reintegrament de l’espoliat

Altres, profundament religiosos, creuen que en demanar una mena de perdó –de manera supèrbia– i confessar la distracció d’unes poques monedes, pura xavalla, la societat, reconeixent-los els seus immensos sacrificis per la pàtria –quina?–, girarà pàgina i els continuarà mantenint a l’imaginari olímpic dels prohoms i prodones sobre els que les nacions es basteixen. Doncs no. Els pobles, integrats per ciutadans majors d’edat a tots els efectes, volen explicacions detallades i el reintegrament de l’espoliat. Res de demanar perdó i seguir gaudint de flotes de cotxes de superioríssima gamma, à la façon d’un xeic del golf.

Acabarem sabent l’origen del patrimoni amassat dins i fora de Catalunya i opac al fisc. L’excusa de la deixa, res de res, esvaïda com el fum d’una cigarreta al carrer. Pujol sènior, davant el Parlament –a la seva compareixença del 26-09-2014, a partir del minut 14–, va admetre ser ric abans d’entrar en política, patrimoni que va dedicar a la política, i mai provenint d’il·lícits. No cal remuntar-se a la nit dels temps. El que cal aclarir –i s’aclarirà– és l’estructura i quantificació del seu patrimoni, familiarment diversificat– des que és un home amb trajectòria pública oficial i legal, siguin quines siguin les activitats dutes a terme, particulars o polítiques.

Això és a causa que, com va assenyalar Tierno Galván, els polítics tenen les butxaques de cristall. No val a l’home o a la dona públics fer una dicotomia entre el públic i el privat quan s’és protagonista públic i oficial: el passat privat no es deixata i el present polític situa el subjecte sota el focus de l’escrutini ciutadà. I ho fa de forma irrestricta: s’escruta tot el que té a veure amb l’exercici de funcions polítiques, amb repercussions econòmiques directes o indirectes, perquè del que es tracta és d’evitar abusos de poder, propis o en favor de tercers, propers o llunyans.

Tant se val, doncs, si el patrimoni confessat i descobert –potser n’hi ha més d’un– s’ha arreplegat a l’esfera privada o a l’ombra del poder. “A partir d’ara, d’ètica i valors només en parlarem nosaltres”, va cridar Pujol el 1984, després de la seva segona investidura, al balcó de la Generalitat, en ple apogeu del cas Banca Catalana. L’altre membre de la bicefàlia, Marta Ferrusola, al voltant de les mateixes dates va manifestar: “Estic disposada a treballar. No per nosaltres, com a família, perquè comporta alguns sacrificis. Però pel país es pot fer tot”. Està vist de quins valors es parlava i quin va ser el pagament pel sacrifici, per altra banda, que ningú li havia demanat: una bona cartera de valors, arrecerada de primera i fora de l’abast de l’ull públic.

Ha quedat molt malauradament palès que el pujolisme ha estat en la seva vessant ètica, moral i patriòtica una gran falòrnia, un exercici d'hipocresia titànic

Ara hem sabut –i en sabrem moltes més coses– que la família Pujol/Ferrusola era una congregació devota i molt, però dinerària, no mariana. Sabem també que tant la carta de Pujol sènior, del 25 de juliol del 2014, molt pobre en dades, no era més que una gran tapadora, a veure si colava. Sabem que les declaracions a la Comissió Pujol, al Parlament, a la tardor del 2014, van ser una immensa mentida cada cop que la congregació pujoliana declarava, fos qui fos l’integrant qui declarés.

Ha quedat molt malauradament palès que el pujolisme ha estat en la seva vessant ètica, moral i patriòtica una gran falòrnia, un exercici d'hipocresia titànic, exercici que ha durat mentre Pujol era un engranatge necessari per al funcionament del règim. Decretada la seva obsolescència política, ha estat llençat a l’abocador de la petita història per altres que corren el risc de patir la mateixa sort. De camí a l’abocador de la història, la congregació, en seriós perill per perdre algun integrant, està passant pels burots de la justícia penal.

Quan arribem a Ítaca no serà gràcies al seu ajut. Les vies d’aigua causades per la congregació al vaixell de la mobilització ciutadana cap a un Estat digne són irreparables. A sobre no tindran el premi de l’indult.