Una altra vegada el Tribunal Europeu de Drets de l’Home ha mostrat targeta vermella a Espanya, en concret a la seva justícia penal i constitucional. En efecte, la sentència de la seva Sala Tercera, de 13 de juny d’enguany, considera contràries al dret fonamental a un procés amb totes les garanties la sentència del Tribunal Suprem de 8 d’abril del 2008 i la sentència 205/2013, de 5 de desembre, del Tribunal Constitucional. Totes dues sentències van tenir vots reservats, que censuraven el sentir majoritari, sentir que ha quedat desfet per la sentència europea.

Com a introducció al tema, cal dir que la sentència que va ser recorreguda davant el TS per l’acusació popular exercida per Manos Limpias va ser contra una sentència absolutòria del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, de 19 de desembre del 2006. Però cal rememorar tota la història.

Aquesta sentència va ser conseqüència d’una altra sentència del TS que revocava l'absolució anterior del Tribunal Basc en què absolia el president del Parlament Basc Juan Maria Atutxa i els membres de la Mesa, Gorka Knörr i Conchi Bilbao, per no dissoldre el grup parlamentari de Batasuna. Aquesta dissolució va ser ordenada com a conseqüència de l’execució de la sentència de la denominada Sala de l'article 61 del Tribunal Suprem, de 27 de març del 2003, per la que es declarava Batasuna i altres grups polítics abertzales il·legals i es dissolien. La mesa no veia possibilitat de dur a terme aquesta dissolució del grup parlamentari. I es va procedir contra els seus membres per desobediència.

La primera sentència del Tribunal Superior del País Basc, de 7 de novembre del 2013, va absoldre els tres acusats, d’acord a la impossibilitat de procedir contra parlamentaris atesa la seva inviolabilitat. Aquesta resolució va ser recorreguda per Manos Limpias. Això va donar lloc a la sentència del TS de 10 de novembre del 2006 que va desestimar la inviolabilitat parlamentària com a causa impeditiva de procedir contra els diputats bascos i va ordenar al Tribunal de Vitoria que els jutgés novament. Aquest ho va fer i els va tornar a absoldre el 19 de desembre del 2006. La raó era que no quedava acreditada la voluntat manifesta de desobeir el TS. Així arribem a les sentències abans esmentades, primer la del TS, de 8 d’abril del 2008, i la subsegüent del TC dictades ambdues per majoria i no per unanimitat dels tribunals. Llarg i tortuós camí que no diu gaire a favor d’una escrupolosa administració de Justícia.

La justícia de gabinet, la justícia de l’antic règim, és a dir, a porta tancada, es perpetua al marge de la tan al·legada Constitució

La causa de la sentència d’Estrasburg rau en el fet que les resolucions espanyoles esmentades no van ser conformes amb el Conveni Europeu de Drets de l’Home, en concret amb el seu article 6.1, que garanteix un judici just. En efecte es dicta la condemna en segona instància, quan en primera l’acusat ha estat absolt.

El Tribunal d’Estrasburg reconeix que l’estructura del recurs de cassació –el que es ventila davant el TS– no permet practicar aquesta nova prova. Per tant, afirma, com ja és doctrina reiterada en contra d’Espanya, que com no s'ha practicat cap prova en la segona instància, de la relectura que fa el TS de la sentència recorreguda no es pot inferir una condemna.

Aquí la cosa encara és greu, perquè, sense canviar un coma dels fets provats –això és impossible davant el TS amb el rígid recurs de cassació–, on el Tribunal Basc no veia una clara intencionalitat de desobeir, el TS sí que la veu. I ho veu sense haver-se practicat l’interrogatori davant seu –interrogatori que la llei exclou–, per la qual cosa els condemnats no van poder ser escoltats ni van poder al·legar abans que es dictés sentència.

És més: la intenció de desobeir, com a element subjectiu del delicte, ha de ser objecte de prova. Igual que en l’assassinat la prova ve determinada, per exemple, pel cadàver i l’arma, la voluntat de matar ha de quedar provada; ací és fàcil acreditar-ho: l’arma emprada i el modus operandi, per exemple, ho acrediten. En un delicte de desobediència és molt més difícil, especialment si el tribunal ha absolt en primera instància. Per tant, el TS va condemnar per un element del delicte –la voluntat de desobeir– que no va ser objecte de debat públic i contradictori davant seu. O sigui, la justícia de gabinet, la justícia de l’antic règim, és a dir, a porta tancada, es perpetua al marge de la tan al·legada Constitució.

Resulta inadmissible que lesions tan greus als drets fonamentals quedin saldades amb l’anul·lació de la condemna i una indemnització simbòlica d’un euro

Que no es pogués practicar aquesta prova personal perquè la llei ho prohibeix és irrellevant. En tot cas, juga en contra del mateix TS que, més amatent a l'adjectiu que al substantiu, fa el que no pot fer. I no ho pot fer, no sols perquè la llei li ho prohibeix en el recurs de cassació, sinó perquè la condemna en segona instància, quan en la primera s’ha dictat l’absolució, només es pot fer molt restrictivament i amb uns requisits específics, tal com a conseqüència de la STC 167/2002, de 18 de setembre, s’ha conformat la Justícia ordinària. Es veu, però, que un cop més, el TS considera molt relatiu el que diu el TC. Ha passat molts cops, fins i tot es va parlar d’una guerra de tribunals. Tot, pel que es veu, pel bé de la Justícia.

Sigui com sigui, Estrasburg ha reblat fins al fons un nou clau en el món d’uns usos judicials per part d’alguns tribunals poc sensibles al que és el dret fonamental al degut procés. Aquest és un dret democràtic de primera magnitud: sense ell, regna l’arbitrarietat, la inseguretat jurídica i la resta de drets, al cap i la fi, no es poden fer valdre.

Parafrasejant Frederic el Gran de Prússia, podríem dir que encara queden jutges a Estrasburg. I aquí fora bo depurar responsabilitats. Resulta inadmissible que lesions tan greus als drets fonamentals quedin saldades amb l’anul·lació de la condemna –cal iniciar un nou procés– i una indemnització simbòlica d’un euro, això per voluntat expressa dels recurrents. Un sistema democràtic no és plenament democràtic si els seus poders públics –i els jutges ho són– no són efectivament responsables.