Ens vam assabentar, per les notícies, d’una carta del president Sánchez al cleptòcrata del Marroc, Mohamed VI, en virtut de la qual el Sàhara, antiga colònia espanyola, sobre la qual no s’exercia de fet cap autoritat des de 1976, passa a formar part de l’autocràcia alauita amb una mena d'autonomia, ara per ara, ignota.

No entraré en les escandaloses vulneracions del dret internacional que això comporta, de la complicitat en la violació dels drets humans dels saharauis i en greu falla de la gestió política interna de l’assumpte, duta a terme al marge de l’opinió pública i del Parlament.

Ara bé, molt es parla, a més d’aquesta brutíssima jugada, sobre què rebrà Espanya del Marroc. Ja se sap, en les relacions internacionals no hi ha més que interessos. Per més voltes que se li doni, la resposta és, encara que sembli mentida, res. Dit d’una altra manera: quan el criat és despatxat per l’amo, fins i tot amb la puntada de rigor allà on acaba l’americana, no rep ni les gràcies; a vegades, ni la corda per lligar el farcellet de les seves magres pertinences.

És més, depenent la península Ibèrica com depèn del gas d’Algèria, que només pot enviar-lo per un gasoducte submarí, atès que el que passa pel Marroc, vistes les bones relacions veïnals, està tallat, Espanya pot tenir com a premi la tallada del gas algerià. Encara que sembla que, més enllà dels justificats escarafalls de rigor, Algèria no gosarà tallar el combustible a Espanya, doncs li renda molts i bons doblers que li són tan necessaris com l’aigua.

Més enllà dels justificats escarafalls de rigor, Algèria no gosarà tallar el combustible a Espanya, doncs li renda molts i bons doblers que li són tan necessaris com l’aigua.

La perspectiva d'enfocar el canvi sorpresa de la posició tradicional espanyola envers el Sàhara no es pot veure des de la protecció d’interessos. A parer meu, és un enfocament erroni. No consta cap amenaça a les inversions ni en el Marroc ni en el propi Sàhara (directament o indirectament), tot tenint en compte el potent i silenciós lobby pro-Rabat. Fins i tot la UE, donant l’esquena a una sentència del Tribunal de Justícia de Luxemburg, considera que, si més no a efectes comercials, el Sàhara és marroquí. Que la potència de facto dominant no respecti els drets humans, ni en un atac de vergonya, és irrellevant. La Unió Europea. D’interès és el documental Ocupación SA  per comprendre en mans de qui és l’explotació d’un territori immensament ric en pesca, petroli, gas, sorra, zirconi, fosfats...

Però tornem a la pregunta inicial: per què Espanya ha capgirat la seva política formalment prosaharaui? Simplement, perquè Espanya no pinta res com a potència política ni al taulell magrebí, ni en general a Europa —recordin les fotos de família dels consells europeus— ni al món. Fem memòria amb tres exemples —n’hi ha més— al nord d’Àfrica: el Marroc va envair sense disparar un tret el Sàhara el 1975 —la Marxa Verda—; els moments foren delitats per Espanya i l’ordre internacional es va respectar, per únic cop. Poc després, mentre Espanya anava predicant que el referèndum d’autodeterminació era la solució, el Marroc militarment —l’exèrcit representa el 5% del seu PIB— s’annexionava de facto el Sàhara i feia que els pescadors espanyols, malgrat els drets seculars que brandaven, restessin temporades llargues amarrats a port, fins que ho va arreglar, generosament per al Marroc, la UE, en la que Espanya ja estava integrada.

Tot sense oblidar el punt més rutilant de la irrellevància política en l’escena internacional: l’incident de Perejil. Història grotesca prou coneguda que es va resoldre per la intervenció de Collin Powell, el de les armes de destrucció massiva. El resultat, malgrat la recuperació espanyola de Perejil: abandonar l’illot pels reconqueridors, tot emportant-se les banderes.

Esperar que el benefici del gir copernicà espanyol sigui l’estabilitat de relacions, inclosos els fluxos migratoris, i que es deixi d’inquietar Ceuta i Melilla i, més remotament, les Canàries, és com dir que els nens venen de París. Qui ha guanyat sempre per la mà, i quan ha calgut ha tingut l’ajuda dels grans, els EUA i França, voldrà continuar guanyant sempre. Des que Espanya a finals del segle XVII va ser desnonada del G-2, que compartia amb el Papat, fins ara, pocs triomfs internacionals es recorden. Contra el Marroc, teocràcia cleptocràtica al capdavant de la qual se situa un subjecte que es fa dir descendent d’Al·là i Príncep dels Creients, que és posseïdor del 35%, segons els càlculs més realistes, dels principals conglomerats econòmics del regne i on els drets humans són una entelèquia —i ni això per als saharauis—, no es pot dir que hi hagi raons per a un futur optimisme.

Futur optimisme que el gir, vistos els antecedents, no assegura.