L’independentisme a Catalunya sempre ha estat un moviment sense un partit o un lideratge hegemònic. Aquesta fretura dificulta enormement la tasca política, sigui la que sigui, ja que hi ha massa locomotores, diferents tipus de vagons intentant circular simultàniament sobre diferents amples de via. És més un exèrcit de Pancho Villa que unes ordenades legions romanes.
Immersos com estem en la persecució de la independència, aquesta incoherència, inusual en moviments anàlegs que han triomfat o quasi, no podia produir un final d’acte ―no de la peça― diferent del que se’ns ha brindat.
Malgrat l’èxit en els comicis del 28-A i del 26-M, llevat de l’Ajuntament de Barcelona ―fruit de la multiplicitat i personalismes de sigles independentistes―, l’accés a instàncies de poder local no es veu. El cas dels diputats i senadors a Madrid és diferent: té altres causes i altres remeis, que es poden analitzar per separat, en una altra ocasió.
L’independentisme ha perdut l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Els números són els que són. Ho són per a tots. Ha faltat agilitat política i han pesat personalismes i rebequeries. És igual de qui va ser la primera culpa: no ens posaríem mai d’acord i no aportaria cap llum al debat ni a una possible solució immediata o de futur.
El gran tema és per què allà on els independentistes podien sumar, en els òrgans de poder local, no han sumat com a independentistes i han fet coalicions, legítimes, però incoherents amb la lluita independentista.
En primer lloc, dins del mosaic sobiranista, l’hegemonia ha canviat de mans. De Convergència a Esquerra, en part degut a la metamorfosi dels convergents, que entre corrupcions, reconstruccions permanents i lideratges emocionals, no són una marca atractiva. Al convergencionisme se l’ha sobreposat el pedecatisme: molts càrrecs orgànics han fet el traspàs d’una estructura anul·lada a una nova.
La successió de partits no és en si mateixa dolenta. Ho seran els motius, si no es fa net i es continua identificant els nous amb els vells. El realment rellevant, a parer meu, rau en el 155: ha tingut efectes demolidors sobre tots. També sobre el PDeCAT, ja que el que formalment era el seu líder ho va ser perquè era el líder d’una coalició, Junts pel Sí, que el 155 va escapçar, donant pas a una agrupació personalista, bastida sobre bases pedecatistes, sota l’ègida de Puigdemont, president espoliat. A aquesta estructura hom li ha volgut incorporar, sobreposar o apuntalar amb Junts per Catalunya i els fracassos de la Crida i de la Casa de la República.
El gran tema és per què allà on els independentistes podien sumar, en els òrgans de poder local, no han sumat com a independentistes
En aquest context, i màxim a nivell local, el PDeCAT, amb forta implantació territorial, havia de ressorgir. No ha estat gens estranya aquesta mena de vol d’au fènix. El poder territorial requereix una forta estructura de serveis i prestacions. La Diputació n’és una de les fonts. Per tant, la batalla per recuperar protagonisme ―d’incert futur, tot sigui dit― va esclatar.
Tant si es presenta com a resposta als casos més cridaners de Sant Cugat o Figueres, com si es presenta com una nova estratègia, la realitat institucional generada ha indignat la majoria de l'independentisme, fins i tot a una bona porció dels mateixos militants partidistes. No menys greu és que resulta indesxifrable si la resposta a Esquerra és del PDeCAT, de JuntsxCat, o de qui. Massa barrets i massa caps.
Podríem encetar una discussió tediosament alambinada. Tot partint de la base que Esquerra tampoc ha estat del més lluït ―i alguna explicació caldria que en donessin―, el que ningú ha explicat ―segurament, perquè no és fàcil destapar vergonyes― és per què no s’ha elegit com a alcalde en tots i cada un dels municipis el candidat de la llista independentista més votada. Perquè la cosa anava també, en les eleccions locals, d’anar guanyant municipis i altres institucions per a la independència.
Es guanya, primer de tot, amb bon govern. És un dret fonamental europeu, recordo, i la construcció de la República n'ha de donar exemple, tot començant per no oblidar els ciutadans, tots. Anem malament quan no es pot explicar el que cap ciutadà sensat entén.
Cert que l’independentisme està desorientat. I amb la sentència encara ho estarà més. I més encara amb la repressió que segueix imparable. Cert és que potser ha arribat el moment de parar, pensar, tornar a pensar, respirar, pensar més encara i fer reflexionar en públic sobre els errors comesos. Tant el tinc pressa com haver reconegut que s’anava de farol són potser els més visibles; potser, però, no els més importants. Repeteixo: parar, pensar, tornar a pensar, respirar, pensar més encara.
Però el que no s’entén és pactar amb qui no té problema de considerar-te un subjecte perillós. Ho ha explicitat el president funcionant Sánchez a Unidas Podemos: estarien amb un govern que apliqués el 155? Aquest horitzó, pel que sembla, no és gens remot.
Així doncs, no pot haver-hi, ara per ara, més que estupor.