El 19 de juliol, l’instructor del procés va retirar totes les euroordres adreçades contra el president Puigdemont i els consellers Comín i Puig i les conselleres Serret i Ponsatí. Això va suposar abandonar els requeriments de lliurament d’aquests dignataris tramesos a Alemanya i a Escòcia. A Bèlgica, exactament, no, atès que no es va revifar després que el 16 de maig d’enguany la rebutgés la justícia de Brussel·les, per manca d’una ordre de detenció prèvia a Espanya.

Aquesta retirada suposa que els exiliats poden moure’s lliurament per tota la Unió Europea, la resta d’Europa i el món sencer sense que sobre seu pesi cap ordre de privació o de restricció de llibertat o petició de lliurament a Espanya.

Concomitant a aquesta important notícia hi ha una de no tan bona. En efecte,  en la pràctica se’ls condemna a una pena de desterrament de, com a mínim, 20 anys, és a dir, el temps de la prescripció d’aquest delicte. Si, mentre la causa per rebel·lió estigui processalment viva, posen un peu en territori espanyol, seran engarjolats i jutjats.

La paradoxa, però, està en el fet que, malgrat que la gravetat dels quimèrics delictes imputats és ben palesa, l’instructor ha decidit no perseguir-los fora del territori de la seva jurisdicció.

La pregunta que toca fer-se es òbvia: si tan greus són els delictes imputats, tant com, encara que sense base jurídica ni fàctica, afirmen les resolucions de la justícia espanyola, on hi ha la base per renunciar a la persecució a l’estranger i permetre —i suportar— l’acció política lliure dels processats? L’eventual rellevància jurídica d’aquest comportament judicial hauria de ser objecte d’una anàlisi diferent, cosa que deixem per al futur, despeses causades incloses.

Centrats en la qüestió exposada, la resposta possible té un doble braç. D’una banda, com veurem de seguida i hem reiterat des d’aquestes pàgines, com altres col·legues, les coses s’han fet malament. Resposta que ens duu al segon braç de la qüestió: per què s’han fet malament?

Perquè amb el material que té la justícia espanyola no es podia fer bé, ni tan sols es podia fer. Això, no poca supèrbia i alguna malaptesa han produït el resultat del rebuig de les peticions a Bèlgica i Alemanya de les detencions i lliuraments. Vista la marxa dels esdeveniments, s’ha girat cua, fins i tot davant dels tribunals de Glasgow, abans d’iniciar la vista per l’euroordre contra la consellera Ponsatí.

En la interlocutòria, l’instructor, però, acusa de deslleials i desconeixedors de la normativa aplicable els jutges belgues i alemanys, amb la qual cosa ultrapassa els límits que la cortesia professional imposa a l’enuig. Cosa encara més sorprenent en matèria d’auxili judicial internacional, en el qual el Tribunal Suprem, per raons de la seva especialitat jurisdiccional, té poca experiència.

Les raons, per dir-ho d’alguna manera, que esgrimeix l’instructor es basen que no s’ha tramitat l’euroordre com ho imposa la seva norma europea creadora, la Decisió Marc 2002/584/JHA, que transposa, per al que ara interessa, per a Espanya la Llei 23/2014 i per a Alemanya  la Llei  d’auxili judicial internacional en matèria penal de 1982 (degudament actualitzada).

Com és sabut, aquesta normativa crea un catàleg de 32 delictes (els més comuns). Així, identificat el requisitoriat i els delictes objecte de l’euroordre, el lliurament entre òrgans judicials, sense intervenció política, és pràcticament automàtic. Fora d’aquests 32 delictes, l’ordre esdevé un procediment d’extradició, molt simplificat, però que, com a extradició, resta sotmesa als principis de la doble incriminació i  d’especialitat. Només els 32 delictes operen com a manifestació del principi de reconeixement mutu.

Per això la jurisprudència que se cita en la interlocutòria o diu el contrari del que la dita resolució afirma que diu, com el cas Bob-Dogi, sentència cabdal en la matèria, o es refereix a altres temes, com és el cas de l’auxili judicial europeu en matèria d’execució de sentències, no d’ordres de detenció.

La diferència és òbvia fins i tot per als llecs en aquest terreny: una ordre de detenció es basa en presumpció, normalment a l’inici del procés on els fets no són necessàriament inequívocs, sinó embrionaris.

En canvi, quan existeix una sentència ferma, els eventuals dubtes sobre la certesa dels fets i la seva legitimitat, dins de l’àmbit europeu, queden esvaïts. Així doncs, l’estat requerit per executar la sentència, sempre que sigui a penes superiors a tres anys de presó i per un lot similar de delictes als de l’euroordre, l’ha d’executar sense entrar en la doble incriminació ni en l’especialitat, tal com expressament imposa aquesta directiva i la llei espanyola recull. En efecte, així ho disposa l’art. 77 de l’esmentada Llei 23/2014,

En suma, a part de les censures tan injustificades com agres a les justícies belga i alemanya que l’instructor reitera en la interlocutòria de dijous passat, continua entestat a llegir la normativa vigent (tant l’europea com l’espanyola i la jurisprudència generada i vinculant per a Espanya) de forma contrària a com ho fan els òrgans judicials requerits d’execució de les seves ordres i com la majoria de la doctrina fa.

He dit diversos cops, també en aquestes pàgines, que el dret, en un estat democràtic, és més que un recull de lleis. Si només fos això, dictarien les sentències les bases de dades de normes. El dret és un conjunt de normes, interpretades, dins de l’estat democràtic, conforme al sentit del màxim respecte als drets individuals i amb lleialtat intel·lectual entre tots els operadors. Òbviament, el dissens no només és lícit, sinó positiu per tal com és creador de noves expectatives i solucions. El que no és lícit és dir el que no és.

Si la deslleial cita de fonaments legals i jurisprudencials és feta per un lletrat en unes actuacions, pot ser recriminat pels òrgans judicials en la mesura que passa per alt la deguda bona fe processal. La mateixa lleialtat és exigible, sense renunciar ni a un gram, als titulars dels òrgans judicials en la seva aplicació del dret, si aspiren, com és manat, a ser tinguts, malgrat els seus inevitables errors, com a garants raonables de l'ordenament jurídic.