La primera ronda de les eleccions electorals franceses ha convulsionat Europa. Un cop més, és vàlid allò de quan França tus, Europa es refreda. Succeeix, com veurem de seguida, que no tot Europa es refreda igual. Efecte Pirineus, es podria dir.

Que Macron i Le Pen passarien al ballotatge es donava pràcticament per descomptat. Les sorpreses, a parer meu, han estat dues. La primera, que sense l’atomització  de l’esquerra ―tan dandi ella, també a la Gàl·lia―, Mélenchon avui seria qui s’enfrontaria amb Macron. Si per llurs resultats els coneixereu, les esquerres, tan virginals elles ―també a la Gàl·lia― de tants trets al peu sembla que juguin per a l’adversari.

La segona sorpresa ―però, a parer meu, menor― és l’esfondrament dels dits partits tradicionals. Cal afinar i molt. La dreta a França sempre ha estat un garbuix de partits que, després de la guerra, a finals dels cinquanta, De Gaulle va saber traginar sota diverses marques electorals, que tenien en comú el nom d'Agrupació, o similar, per la República. Pompidou va continuar el llegat, però amb l’entrada en escena de Giscard d’Estaing, antigualista furibund, la cosa va acabar amb personatges com Chirac o Sarkozy i un seguit de polítics que sovintejaven tant les poltrones com els tribunals. La dreta està atomitzada. La més intel·ligent va insinuar un cert gir cap a l’esquerra sota l’hègira de Macron, qui va crear amb En Marche un all-catch-party.

Els franquistes, amb una gran capacitat d’adaptació, han passat d’un sistema dictatorial a un de democràtic, si més no en les formes, sense despentinar-se

L’esquerra, des dels fiascos socialistes a les III i IV Repúbliques, va anar vegetant, fins que, als torbants dels seixanta i setanta, Mitterrand se’n va fer càrrec: agafa la marca PS, desplaça el lànguid Savary i assalta el poder, finalment, el 1981. A més, des de llavors, el Partit Comunista inicia un pendent que l’ha portat, com ara els socialistes, trotskistes i altres istes, a ser una nota a peu de pàgina només en una bona enciclopèdia. En tot cas, doncs, tradicions de fa a penes cinquanta anys.

Ara bé, no ha estat tant un triomf de l’extrema dreta, sinó de les noves forces, sempre, això sí, fragmentades. Noves perquè proposen coses noves, si més no amb formes noves, algunes, tanmateix, tan velles com l'autoritarisme més ranci. L’extrema dreta no l’ha votada ni el 25% dels electors. Per tant, aquesta minoria no pot governar cap país amb aquest percentatge. Esperem que els demòcrates ho sàpiguen veure, encara que alguns ni a dreta ni a esquerra han dit obertament a qui cal votar ―com amb coratge va fer Jospin en favor de Chirac el 2002―.

Encara hi ha un altre element que diria que ha de tenir un paper destacadíssim a l’hora de decidir el vot dels francesos el proper 24 d’abril: l’antifeixisme. Pocs llocs com a França saben què va ser perdre el país, enrolar-se amb una  resistència de molt incert futur i guanyar la guerra. L’antifeixisme ha dominat ideològicament de forma transversal la política francesa i europea, inclòs el Regne Unit ―on l’extrema dreta és una pura broma―. L’excepció és, a Europa Occidental, Itàlia. Allà la resistència no va ser tan transversal com a França, però els intents de prendre el poder per part de la ultradreta, al cap i a la fi, no han estat reeixits.

De tota manera, la gran excepció és Espanya. Com a cap altre país del món occidental, els franquistes, els seus fills polítics, biològics o econòmics, no han patit cap mena d’ostracisme polític, ni cap mena de mel·liflu càstig per simbòlic que fos. Els franquistes, amb una gran capacitat d’adaptació ―com les nomenclatures comunistes de l’Est―, han passat d’un sistema dictatorial a un de democràtic, si més no en les formes, sense despentinar-se. L’antifeixisme a Espanya és una pura anècdota, malgrat la sang i el dolor que els antifeixistes van patir en carn pròpia, fins i tot ―i no són pocs― pagant amb la seva vida.

Certament, a França, Alemanya o Itàlia, elements de l'autoritarisme d’entreguerres i de la mateixa guerra han gaudit de posicions preeminents i de privilegi en la nova etapa post 1945, però mai amb la força que han tingut a Espanya els seus, diguem-ne, homòlegs. És més, hi ha hagut una cacera del feixista encobert amb prou èxit. Una mostra inversa del que passa aquí: els nostàlgics del feixisme titllant els demòcrates sense embuts de feixistes.

Aquesta és una de les altres grans diferències ―de les modernes, potser la més radical― entre Espanya i l’Europa occidental: la irrellevància de l’antifeixisme. Per això, aquesta setmana ja tenim el primer govern autonòmic de dret ―el de facto, en paraules de Díaz Ayuso, és el seu propi a Madrid―. Els peperos ni s’ha desclenxat, com la cosa més normal del món. Feijóo, cosa amb la qual delectarà la parròquia més un cop i més de cent, s’ha fet l’orni i el dia de la investidura a Valladolid era ves a saber a quina planta de la seva seu ―fins quan?― del carrer Génova, tot representant l’obra que els de Vox li han escrit: La derechita cobarde.

Però covards o no, no hi ha a Espanya res més semblant a l’extrema dreta que la dreta d’on ve i on se li ha donat aixopluc fins fa ben poc: no és només la procedència del Partit Popular, sinó del franquisme perpetu. Dios los cría y ellos se juntan. Fets els uns pels altres.

A França, esperem ―gosaria dir que n’estic convençut―, no passaran i Le Pen haurà d’acampar per molts anys fora del Palais de l'Élysée. Aquí, o canvien les actituds, o ja poden anar encarregant els mobles.