Els GAL sempre tornen

És cert, els GAL sempre tornen; més ben dit, mai han marxat. El terrorisme d’estat no marxa mai. La hipocresia dels que feien l’orni, tampoc.

Recordem: el ministre de l’Interior (internat a la presó de Guadalajara, que va ser fita de pelegrinatge governamental i partidari), el secretari d’Estat de Seguretat, el director de la Policia, diputats, advocats, un munt de comissaris, algun general i altres comandaments i subalterns dels cossos de seguretat, condemnats a penes de presó. Se’n van deslliurar parcialment per indults només els polítics.

En aquest context, dir com va dir el president del govern espanyol que no sabia res del tema, que l'Estat no havia organitzat res, va ser una presa de pèl, al seu dia i ara també. L’entrevista d’Iñaki Gabilondo, el 9 de gener de 1995, a Felipe González, després del Telediario de rigor, resulta increïble. Ni l’entrevistador el va creure, com ell mateix va explicar ahir a Aquí, amb Josep Cuní.

Ara, amb la desclassificació parcial de documents de la CIA relatius a terrorisme negre de l’època a tot el món, hem sabut què pensaven els analistes de la CIA sobre qui havia donat l’ordre d’organitzar els GAL. La va donar el govern presidit per Felipe González. Veritat o no, això és el que els agents destinats a l’estació de Madrid van informar a Langley. Bona part és informació periodística, però altra sembla de camp, recollida directament, òbviament sense citar fonts ni altres actius.

Penalment, que González i altres altes instàncies del règim ordenessin, consentissin o toleressin els GAL i els seus inexcusables crims ara és irrellevant. Amb la regulació penal aleshores vigent, els delictes estarien prescrits i cap acció seria possible contra els responsables ara més despullats que abans. Segurament, no seran els últims documents que ens aportaran més indicis sobre què va passar, per què va passar i qui va fer que passés.

A parer meu, hi ha dos aspectes sobre els quals cal apuntar unes consideracions no menors.

Si qui fa la guerra bruta i els que l’aplaudeixen estan tan convençuts de tenir raó, m’assalta un dubte: per què no pregonen als quatre vents el seu patriotisme desinteressat?

En primer lloc, que els GAL van ser organitzats des de l’Estat és una evidència meridiana. Sí, això és així, malgrat que González, en tornar de la Xina el 1985, digués que gat blanc, gat negre, l’important era que cacés ratolins; resultava aleshores i resulta ara igualment i absolutament inacceptable. On queden, en boca dels paladins del constitucionalisme, el respecte a la llei, només a la llei i tot sotmès a la llei? O és que, per segons quines coses, l’estat de dret contempla un estat de necessitat que justifiqui tal, pels altres, execrable vulneració de la llei.

La guerra bruta sempre ha tingut, fins i tot en les files progressistes, aquí i arreu, partidaris, fins i tot animadors i prou editorialistes de doble faç. No tants com detractors, però sí un fort suport, amb arguments del calat intel·lectual de l’ordre de: “Als terroristes, als enemics de l’Estat, no els donarem caramels, oi?”. Però si qui fa la guerra bruta i els que l’aplaudeixen tan convençuts estan de llur raó, m’assalta un dubte: per què no pregonen als quatre vents el seu patriotisme desinteressat? Per què no presumeixen del que consideren que és l’enfortiment de l’estat gràcies a la liquidació física dels que, diuen, són els seus enemics? Si fos una pàgina tan gloriosa, en el terreny personal i en el col·lectiu, per què conformar-se amb emmedallar subordinats i no rebre ells mateixos distincions públiques, pensions, fins i tot, a dojo? La tasca no s’ho mereix? O la guerra bruta, com les morenes, es porta amb digne silenci?

L’altre aspecte que crida l’atenció el trobem en el fet que, quan altres líders sistèmics han estat trobats en falta, se’ls ha, amb raó, vituperat i desposseït de dignitats, honors i consideracions. Ara per ara, no veig cap moviment en aquest sentit: consells d’administració, guies àuliques ben retribuïdes i altres recompenses no sembla que els siguin retirats a González.

Amb la qual cosa, torno a la tenebrosa primera qüestió. Realment, la guerra bruta no és, en veritat, neta? La guerra bruta, al capdavall, no mereix el reconeixement públic pel patriotisme demostrat? Al cap i a la fi, vist l’esdevenir, la guerra bruta no és envejable i gens reprovable? Si encara, malgrat un acord no vinculant del Congrés dels Diputats, no s’ha desemmedallat Billy el Niño, no sembla que calgui esperar respostes molt més fortes respecte al que queda dels dirigents dels GAL.

En tot cas, el comportament social i polític ens ho dirà.