En una democràcia avançada —quin Estat de la UE no es penja aquesta medalla?— el dret al bon govern hauria de ser un dret bàsic. Res més lluny de la realitat. Portem dues crisis seguides —la financera i la pandèmia— i en cap de les dues els governs dels Estats de la UE ni la UE mateixa han estat capaços de dissenyar solucions de fons a problemes reals que afecten la societat sencera. En el cas d’Espanya, crònic demandant d’ajuda in extremis de la UE, l’absència de governança en tots els seus nivells polítics i administratius resulta lacerant.

Centrem-nos en la segona i actual, la de la Covid-19. Certament, en el primers mesos d’enguany, gener i febrer, no es podia saber ni tan sols mèdicament què estava passant. Molts metges es lamenten ara de com van confondre casos de coronavirus amb la grip. Ara és fàcil veure-ho, però llavors no ho era.

Vuit mesos després i uns llargs confinaments molt estrictes —o estrictíssims, com aquí—, què han après els nostres governs? Es pot dir sense exagerar que poc més que res. Patim un rebrot de contagis —no tant d’infectats, doncs no hi ha tensió hospitalària—, que no sembla que ningú hagués previst seriosament amb la mobilitat forçada doblement per un confinament que va arribar fins a les portes de l’estiu i, per tant, de les vacances estiuenques, amb el que comporten de mobilitat d’ampli radi.

Culpar els joves ha estat un recurs fàcil, encara que molts focus no han estat, per les referències que tenim, fruit de trobades de joventut

Potser mancaven dades epidemiològiques sobre el que podria passar amb l’explosió de mobilitat vacacional sense solució de continuïtat després d'un sever confinament. Culpar els joves ha estat un recurs fàcil, encara que molts focus no han estat, per les referències que tenim, fruit de trobades de joventut. En canvi, celebracions familiars i reunions de grup han estat, pel que sabem, molt més a l’origen dels rebrots. No consten —el fet que no es digui no vol dir que no puguin existir— rebrots per agafar el metro o el bus. Si els transports públics no en són font, és un element a tenir en compte i revisar la recollida de dades. Si ho són —en bona part—, no cal culpabilitzar l’oci personal i familiar. Una altra cosa és l’oci comercial, no la cultura.

Però sigui com sigui, d'aquí a tres setmanes els nostres escolars de 6 a 18 anys tornaran a les aules després de sis mesos de no trepitjar-les. Què passarà aleshores? Què s’ha fet en previsió de rebrots infantils i juvenils generalitzats —i d’adults: els mestres—? Què s’ha posat en pràctica, no només pensat, d’una banda com a prevenció i, de l’altra, com a ampli ventall de mesures de resposta?

La nova normalitat o la nostrada represa —poc èxit va tenir aquest terme— té tota la pinta que és l’anar tirant i anar apedaçant com es pugui —és a dir, tard i malament— els forats que es produeixin. El de sempre, vaja.

Pensar —i em centro, com es pot veure,  només en l’ensenyament obligatori— que amb el confinament i les vacances tot es redreçaria és pur aventurisme. Confiar en la providència quan no s’han contractat més mestres, quan no s’han adequat els locals educatius per reduir el nombre d’alumnes per aula, o quan no es posa presencialment personal sanitari als centres i no només al telèfon d’un centre mèdic, no es pot dir que sigui propi d’administracions serioses.

La irresponsabilitat dels poders públics, de tots, perquè ni els ciutadans ni els virus entenen de competències artificioses i irracionals, deixa inerme la ciutadania davant del que pot ser —es pot dir que ja ho és a hores d’ara— la segona onada de la pandèmia que ningú sap com es desenvoluparà. No és per estar satisfets ni de bon tros dels nostres governants, de cap. A sobre, el govern central i alguns governs autonòmics es volen espolsar les responsabilitats. Incompetència i incapacitat.

Tot això, i sense deixar l’escola, un dels punts calents és no saber quines mesures s’han pres per part del govern central en matèria de permisos laborals retribuïts per atendre els fills en confinament quinzenal, cosa que passarà als pocs dies que els col·les tornin a obrir. El teletreball, per a qui pugui, no és solució, perquè és una alteració de les condicions de treball no imputable al treballador. I, a més, el teletreball, quan sigui possible, ja sabem a qui li tocarà empassar-se'l tant sí com no: a les dones, les grans proveïdores, a sobre gratuïtes, de serveis socials dignes.

En aquestes darrers dies d'eventual descans procurem agafar forces, moltes, perquè la nova normalitat serà la de sempre: anar tirant com es pugui. La governança digna de tal nom ni hi és ni l'hi esperen.