Els indults acordats avui pel Consell de Ministres, dels quals encara no coneixem el contingut exacte, plantegen una sèrie d’incògnites i fan dubtar de la magnanimitat que Sánchez ha estat fent gala. Algunes contraccions que descric a continuació són conseqüència directa de voler acontentar tots a la vegada, cosa que, malgrat la gosadia del premier monclovita, és físicament impossible.

Sigui dit d'entrada: aquests peculiars indults, en la mesura que suposen que els presos podran ja ser lliures per dur a terme moltes coses, no totes, són una bona notícia. Bona notícia no vol dir que sigui la notícia, sinó, només, el primer esglaó d’una rampa feixuga que tot just comença, la d’un desglaç que propicia un diàleg entre Catalunya i Espanya. Fins ara era una cosa insòlita, ja que això suposa reconèixer a Catalunya i a la majoria electoral i parlamentària independentista un caràcter de subjecte polític. Caràcter que ningú democràticament li pot privar.

Dit això, anem a veure els indults. Finalment, s’ha adoptat la sortida més ràpida: indult parcial, i es dona per extingida la resta de pena privativa de llibertat encara per complir. Simultàniament, amb el manteniment de les penes privatives de drets fins a la seva extinció. Això és: “Inhabilitació absoluta, amb la consegüent privació definitiva de tots els honors públics, ocupacions i càrrecs que ostenti el condemnat, encara que siguin electius, i impossibilitat d'obtenir-los o qualssevol altres honors, càrrecs o ocupacions públics i ser elegit càrrec públic durant el temps de la condemna”, tal com estableix la condemna, la qual ahir va deixar com un drap brut l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (ang/fr).

Deixar subsistent aquesta pena suposa mantenir la inhabilitació absoluta, en el cas, per exemple, de Junqueras durant 13 anys, és a dir, fins al 2032. A parer meu, és una autèntica desproporció, ateses dues raons fonamentals. D’una banda, és privar a un polític ―en el sentit ampli de la paraula― de l’exercici de la seva vocació, quelcom que afecta la seva dignitat; d’altra, suposa no poder exercir de funcionari o empleat públic: ni professor d’una escola o universitat públiques, metge de la sanitat pública o, fins i tot, com a escombriaire, professions totes elles alienes als exercicis dels càrrecs relacionats amb el seu presumpte delicte.

El que s’ha fet amb l’indult dels presos polítics és crear una mena de llibertat condicional; per entendre’ns: suspendre l’execució del tancament que suposa la pena de presó, suspensió que resta supeditada, ras i curt, a bona conducta

Però no només crida l’atenció aquesta desmesura, sinó el fet, prèviament ja anunciat, de la condicionalitat o reversibilitat dels indults. Anem a pams. L’indult és, a efectes penals, una causa d’extinció precisament de la responsabilitat criminal (art. 130. 1. 4 CP). Si està sotmès a alguna condició, vol dir que aquesta és suspensiva i que fins que no passi el temps establert en la seva vigència la responsabilitat penal no està extingida. El condemnat podrà estar en llibertat, però no veurà cancel·lats els seus antecedents, ja que la responsabilitat encara no es trobarà extingida.

Però no només això. Encara que molt ràpidament, repassant els indults dels últims temps, no he localitzat cap condicionant. Les condicions, per la mateixa naturalesa de l’extinció de la responsabilitat criminal ―que és irrevocable (art. 18 llei de l’indult)―, han de ser prèvies a gaudir de l’indult. Per exemple, atendre la responsabilitat civil derivada del delicte. La raó és clara: l’indult, com a acte administratiu, no és un acte que perduri en el temps, sinó que s’esgota en la seva promulgació. Hom indulta un subjecte i llestos: no se’n torna a parlar. Per això l’indult és irrevocable.

Però n’hi ha més. Quines són les condicions que transmuten la natura de l’indult i quin és el procediment per establir l’incompliment i les seves conseqüències? Veurem què en diuen els decrets corresponents.

A hores d’ara hi ha clar un extrem: es condiciona l’indult ―és a dir, no s’extingirà la responsabilitat penal― fins passats, segons els casos, entre tres i sis anys sense cometre un delicte greu. Pel que sabem, no sabem què es vol dir amb delicte greu. El delicte greu és un greu delicte. Qui o quins? Reincidència?

Si ens referim a delictes greus, el Codi Penal (arts. 13 i 33. 2. b)) estableix que ho són les infraccions penades amb més de 5 anys de presó. Si ens referim a greus delictes, quins serien? Si ens referim tècnicament a la reincidència, haurien de ser delictes dels mateixos títols (apartat on s’ubiquen els delictes al CP) que els ja condemnats. En aquest cas, serien tots els delictes contra l’administració pública (arts. 404 i següents del CP), tal com s’entenen legalment la protecció penal de l’administració pública i tots els delictes contra l’ordre públic (arts. 544 i següents, inclosos els de terrorisme). Esperem a veure què.

Però, en definitiva, el que s’ha fet amb l’indult dels presos polítics és crear una mena de llibertat condicional; per entendre’ns, suspendre l’execució del tancament que suposa la pena de presó, suspensió que resta supeditada, ras i curt, a bona conducta. De fet, no seríem tant davant un indult com d’un remei penal sotmès al pas del temps.

Com a principi, és necessari, perquè d’alguna manera calia començar, però no es presenta gaire esperançador. Més gasiveria que generositat. I per al diàleg cal anar-hi armat de generositat i paciència. Albiro tones de paciència i resiliència.