La situació política catalana accelera la resposta a tort i a dret de les diverses esferes de l’Estat. O dit d’una altra manera: sense política el poder només és poder físic, cru i nu, la qual cosa té poc recorregut. Però les garrotades plouen i plouran.

Ahir dijous vam tenir quatre bons exemples de nervis i impotència del poder, políticament capat per voluntat pròpia. En primer lloc, sortida de cavall sicilià per part del marianisme qualificant de sectària, com a mínim, la convocatòria de la sessió d’investidura de Jordi Turull. En boca de qui va provocar per covardia unes noves eleccions en sis mesos sembla un sketch de Polònia. El que passa és que varen perdre les seves il·legítimes i inconstitucionals eleccions del 21-D i encara no ho tenen coll avall. Qualsevol candidat independentista els semblarà malament. A més, és una falta de respecte al sistema democràtic: sobre el Govern de Catalunya només decideixen els ciutadans de Catalunya. Això tampoc ho entenen.

Els altres tres exemples són, ves per on, tres resolucions judicials. La primera, la interlocutòria del TC, processalment formalista, que desempara en lloc d’emparar, remet al recorrent, Jordi Sànchez, a encetar un nou circuit judicial per tal d’intentar assolir la llibertat condicional. Tanta puresa processal xoca amb la resolució de 27 de gener, en virtut de la qual, sense admetre encara el recurs del govern monclovita, lamina les possibilitats que el president Puigdemont formulés la seva investidura, tot creant unes mesures cautelars, que, per molt que remenin les disposicions legals, no figuren enlloc.

Una segona resolució del TS de 20 de març passat ratifica la decisió del jutge instructor i manté el confinament carcerari de Jordi Sànchez. No farem ací una anàlisi d’aquesta ni de cap altra resolució, que amb una argumentació circular conclou el que nega: que Jordi Sànchez està a la presó per la seva ideologia independentista. És més, en el seu cas, l’argument que el pres és titllat d’“autonomista” per la CUP “no proporciona sino motivos para sospechar de una radicalización por influencia de esta Agrupación, que en nada favorece el cambio de contexto tenido en cuenta por el instructor en la resolución recurrida, o la pretendida variación de las circunstancias que en su día llevaron al Instructor al mantenimiento de la situación acordada”. O sigui, que el “rebuig” de la CUP pot fer recaure Jordi Sànchez en els delictes que indiciàriament hom l’imputa. O sigui que per la “mala” influència de la CUP sobre qui ha estat en contacte amb ella, del presoner no es pot més que pensar que és un independentista irrecuperable i, per tant, delictuós.

Dit altrament: votar sense por és indicatiu d’una capacitat criminal desbordant. Dir-ho en públic depassa tota norma

La segona resolució, i darrera mostra de l’enorme inquietud del règim, la tenim en la interlocutòria que denega la llibertat provisional al conseller Joaquim Forn. Com és sabut, pateix una malaltia, que algun mitjà —dir-li periodístic seria insultar la professió periodística—, tot vulnerant la seva intimitat, s’ha encarregat d’esbombar. Doncs bé, al respecte el TS al·ludeix a una “enfermedad del recurrente, cuya existencia no consta a esta Sala y que no fue alegada ni documentada por la defensa”. Admetent que anés així, és incomprensible que un tribunal, en saber d’una malaltia d’un justiciable que compareix davant seu, no s’interessi pel seu estat de salut. No en termes d’educació protocol·lària, sinó en termes que l’estat de salut d’una persona sota la custòdia dels poders públics és responsabilitat dels poders públics. Aquest passatge em sembla una bona mesura del grau d’humanitat de l’Arcàdia de la democràcia, fomentadora de tots els drets i garanties.

Dit això, la resolució és rica en delicadíssims i sofisticats arguments jurídics i fàctics. A tall d’exemple, el següent: “el recurrente publicó un tweet en el que proclamaba: ‘Votaremos, no nos da miedo’, lo cual, examinado en el contexto en el que tiene lugar, es fuertemente indicativo de una incitación, dirigida a las mismas masas sociales favorables a la independencia que ya habían actuado con violencia en los referidos incidentes, a acudir a votar el 1 de octubre en el referéndum ilegal”.

Dit altrament: votar sense por és indicatiu d’una capacitat criminal desbordant. Dir-ho en públic —en un tuit— depassa tota norma, que té com a conseqüència incitar les masses —sense que consti que aquestes hagin fet res— a conduir-se amb una violència abans mostrada —no hom diu ni on, ni quan ni amb quina intensitat ni amb quins nocius resultats sobre persones i/o coses—, tot en el marc d’un referèndum il·legal que, recordem no era delictiu, doncs estava expressament descriminalitzat des de 2005.

Si aquestes són unes gruixudes pinzellades d’ahir mateix, la investidura frustrada que va tenir lloc a la tarda al Parlament cau del nostre costat. Desconec l’entrellat de les negociacions que albiro difícils i no sempre regades amb la màxima generositat i salpebrades amb més reticències multilineals de les necessàries. M’interessa, com a la majoria de la ciutadania, crec, el resultat.

Fer república no és fer màgia. Fer república és fer benestar físic, social i polític

No m’interessen legítimes mostres de dignitat personal, institucional i ciutadana trepitjades. En tot cas, m’interessaria la ciutadana. Però aquesta la vam netejar el 21-D. No m’interessen els purismes ni les avantguardes elitistes, custòdies i depositàries de les essències, l’aplicació i interpretació de les quals només és accessible sense màcula a les dites elits.

M’interessa, com a la majoria de la ciutadania, crec, sortir d’aquest cul de sac que és el 155, que ha convertit Catalunya en una mena de protectorat administrat des d’una llunyania que ni la comprèn ni la vol comprendre, on la desídia i el maltractament és la moneda ordinària. El tracte que rep Catalunya recorda el que donaven als territoris ultramarins els funcionaris que hi eren enviats amb l’etiqueta de càstig.

Fer república no és fer màgia. Fer república és fer benestar físic, social i polític, és a dir, producció de riquesa, accés equitatiu a la mateixa amb unes institucions que fomentin la primera i assegurin el segon, és a dir, un sistema raonablement democràtic.

Si a sobre del clima opressiu creat i adobat des de fora, nosaltres ens esmercem a flagel·lar-nos, els qui sortiran malparats serem nosaltres. Que també en surtin altres, no és cap consol. Com pitjor, millor és una pèssima política que condueix al no-res.

Esperem no haver de vessar cap llàgrima per les conseqüències personals i de país per la lamentable sessió parlamentària d’ahir.