Molts cops, potser massa i tot, quan analitzem una situació, el que fem, més que una anàlisi pròpiament dita, és construir una mena d’ucronia. En efecte, no analitzem el que ha fet tal o tal persona, sinó que, subconscientment, analitzem el que nosaltres haguéssim fet en aquella situació. En definitiva, no retransmetem el que realment va passar.

Si, per exemple, contemplem una de les cimeres de la pintura de tots els temps, Les filadores de Velázquez, la percepció és d’una pluja de missatges, missatges que han anat variant amb el temps, a mesura que els crítics han anat descobrint la petita o gran història del quadre i de la seva conservació i alguna manipulació. De tota manera, quan ens endinsem en la composició i profunditat del quadre, amb escenes diverses esglaonades, la il·luminació donada a alguns personatges o el moviment de la filosa a força de suprimir-li els radis, filosa moguda per una anciana ―la deessa Pal·las Atenea―, a cap espectador se li acudirà posar-se en el lloc del mestre sevillà i descriure’ns el llenç com ell l’hagués compost. No ho fa perquè ni interessa ni és rellevant.

Passem del Prado ―casa de les filadores velazquianes―, a poc més d'un quilòmetre i mig de distància, i situem-nos a la plaça de la Vila de París, seu de les Saleses, antic convent que la desamortització va convertir, passats uns anys, en seu del Tribunal Suprem.

La posició dels espectadors-analistes que ens transmeten el judici al procés de l'1-O és radicalment diversa a la de l’espectador museístic. En línies generals i més enllà del lògic biaix polític consubstancial a cadascú, han transmès la primera sessió, per així dir, real del judici, la que va començar amb la declaració del vicepresident Junqueras el passat dijous dia 14, amb un rerefons impregnat en gran subjectivitat, no tant de crítica política, sinó en el sentit del que hagués fet el narrador de la declaració i, per tant, del que hagués hagut de fer Junqueras.

L'actitud processal de Junqueras pot ser criticada, només faltaria; criticada, però tot tenint en compte que és el principal imputat a disposició del tribunal i a qui demana la fiscalia ―deixem de banda la broma de mal gust de l’extrema dreta, preocupada pels llaços i no pels drets de les persones― 25 anys: la pena màxima de l’assassinat, sense anar més lluny.

Junqueras i Forn, cadascú amb el seu estil i la seva personalitat, van avançar ja algunes pistes que donaran de segur molt joc

Una ullada a titulars escrits i radiats donen a entendre que Junqueras va guardar silenci davant el tribunal. Tot reconeixent, molts cops a contracor, que guardar silenci en seu judicial és un dret fonamental indestructible i inderogable ―cosa que no passa amb tots els drets fonamentals―, dona, fins i tot es fa donar, la sensació que Junqueras va callar. Ho podia haver fet, però no ho va fer.

Com, també per als durs de memòria, es pot apreciar en el link anterior, Junqueras va declarar durant més d’hora i mitja. Callat, precisament callat el referit per un desmanegat fiscal com Oriol/Uriol, no va estar.

La tàctica de Junqueras era, a parer meu, clara i, per què no dir-ho, encertada. Volia i va aconseguir oferir el seu relat dels fets, amb forta càrrega política i autobiogràfica, sense interferències i perfectament construït. És a dir, va voler fer una cosa que el dia anterior, un altre fiscal, aquest sí més dotat com a litigador, va censurar. Va voler fer un relat alternatiu al de l’acusació. En efecte, el fiscal Zaragoza, grollerament des del meu punt de vista, en la seva primera intervenció dimecres al matí, avançant-se a les defenses, va dir que pretenien confeccionar un relat alternatiu. I tant, d’això va qualsevol judici: al relatat de l’acusació s'hi contraposa el de la defensa. Per això la vista ha de ser un debat contradictori sense limitacions.

Només faltaria que la defensa hagués de passar per les forques caudines del fiscal tot assumint el seu relat, relat que, com palesen moltes absolucions, resulta purament quimèric amb una relació molt informal amb la realitat. Si les defenses no poden oferir llur realitat alternativa a la de les acusacions, on queda la contradicció, on queda el dret de defensa, on queda el judici? Molta supèrbia per tan poca benzina com sembla que porten al dipòsit les acusacions pel bocí de judici que hem vist ja en els seus tres primers dies.

En el fons, el rerefons catòlic, més exactament, tridentí i de fe del carboner, de Fray Justo Pérez de Urbel i dels seus exercicis espirituals nacionals radiats en la negra Espanya dels anys cinquanta i seixanta, pesa i pesa molt, massa i tot. Encara creiem en el poder redemptor de la confessió, confessió que ha de ser coherent, només faltaria, amb el pecat que ens demanen confessar. Aquest substrat ideològic no és que sigui modern, propi d’una societat avançada, és que no és ni liberal. Els mateixos liberals ja el van rebutjar al segle XIX quan van redactar la resistent i encara vigent llei d’enjudiciament criminal. Una lectura de la seva exposició de motius, amb domini envejable del castellà, fruit de la ploma del seu autor, Alonso Martínez, és altament recomanable no només per a juristes, sinó també per al públic en general, públic en general sensible amb les garanties de l’estat burgès, tan poc desplegades, molts cops, encara.

Si en un judici hi ha una exposició interessada, encara que es correspongui amb la veritat, és la de l’imputat

Es contraposa la contundent, rotunda, apassionada i sempre fina declaració de Junqueras al seu lletrat a l’esgrima verbal que va voler afrontar un Joaquim Forn absolutament brillant que, en realitat, no va tenir contrincant en cap dels dos seus interrogadors. La seva matusseria, fruit potser de l’absència de determinades habilitats, és conseqüència, a parer meu, més aviat de la falta de material fàtic del qual disposen. El fum és poc sòlid per enviar gent a la presó.

Voler entendre el procés com una mena de reality judicial és un gran error. Hi haurà moments de tensió que cridaran l’atenció, però molt més rellevants seran elements fàctics i precisions, molts cops, en lletra petita, que poden fer capgirar el decurs del fil processal. Junqueras i Forn, cadascú amb el seu estil i la seva personalitat, van avançar ja algunes pistes que donaran de segur molt joc.

Per últim, com a elements de convicció, les declaracions dels processats són poc substancioses. Atès que tenen el dret a callar i a no dir la veritat, els tribunals, ací i arreu, prenen llurs manifestacions cum grano salis ―perdoneu l’entenedor, penso, llatinisme―. Si en un judici hi ha una exposició interessada, encara que es correspongui amb la veritat, és la de l’imputat. Cautela, doncs, amb tot el que no vingui ratificat pels fets o testimonis imparcials de tercers.

Bé. Al cap i a la fi, Junqueras no va guardar silenci, va oferir el seu relat i va fixar els fets que suporten les seves tesis de defensa. Que aquest comportament no agradi a qui hagués actuat d’una altra manera, com a professional o com a improvisat defensor, és quelcom sobrer, fins i tot frívol.

Cap de nosaltres no és ni Junqueras i ni Andreu Van den Eynde, el seu altament qualificat advocat defensor i, per tant, ni sabem les mútues confidències ―secret professional: un altre dret fonamental― ni els vaivens de les seves cuites a l’hora, sempre extremadament difícil, d’elaborar una estratègia i dur-la a terme, i més en un procés, com el judici per l’1-O, d’enorme voltatge polític i passional.

No en va és, també, un judici al sistema polític espanyol, a la seva nul·la porositat, ací, representat per una justícia que, fins ara, no ha estat homologada pels seus col·legues europeus.