La política actual, no només a casa nostra —només cal fer una ullada arreu— no passa pel millor moment. En línies generals, i llevat les excepcions que cadascú vulgui, no anem sobrats precisament de polítics i polítiques intel·ligents, audaços ni generosos. A sobre, la seva independència o, si més no, autonomia, respecte dels sindicats d’interessos de tota mena no ofereix tampoc un panorama encoratjador. Reitero, que el lector hi posi les excepcions que vulgui.

Un dels pocs àmbits on els nostres servidors públics poden mostrar les seves qualitats personals sense entrebancs és en les relacions personals, en la seva empatia, no ja respecte als ciutadans que els voten i intenten controlar-los, sinó en un espai encara més limitat de les relacions personals entre ells mateixos.

Quan dijous passat, la diputada d‘Esquerra Republicana Jenn Díaz va cloure el seu discurs amb una sortida de l’armari de les víctimes callades de la violència masclista, tot el Parlament es va aixecar i la va aplaudir. Bé, ben bé tots, no. El grup parlamentari més nombrós de la cambra, el que es vanta d’haver guanyat les eleccions, però que és incapaç de generar consensos per governar, va restar pràcticament com un sol home assegut als escons. La imatge, ja viral, és literalment demolidora.

Que Ciudadanos no és un partit ni remotament feminista és una cosa que és ben clara. La seva líder a Catalunya ho ha mostrat de forma cristal·lina, especialment en ocasió de la vaga del 8 de març passat.

Ara, però, la cosa no va de feminisme —o no només. Va d’empatia, de solidaritat, de pietat envers una persona que es despulla públicament l’ànima i es confessa víctima d’un delicte d’abús de poder, un tràngol pel qual no tothom pot o vol passar.

L’explicació que la diputada i senadora taronja Lorena Roldán va donar en el programa Aquí Cuní de divendres és un pur insult a la intel·ligència. No cal sinó escoltar l’absurd de la seva vana retòrica a partir del segon 22 i durant poc més de dos minuts.

Es va quedar en xoc, afirma. Podria ser. Però van quedar tots els diputats taronges en xoc? Tots i totes —o quasi— els parlamentaris i parlamentàries d’aquest grup? Aquesta seria la manifestació d’una mena de leninisme fora de registre. Tots els parlamentaris del mateix grup tallats pel mateix patró emocional i empàtic. Potser és això la nova política... dels reaccionaris de sempre.

No val que després, un cop vist l’abast de la destrossa, l’oportunisme més vergonyós mogués alguns d’aquests diputats a acostar-se, fora del marc de l’hemicicle, a la diputada Jenn Díaz. Després, impietosos i impietoses diputats i diputades taronja ja no val. Vermells de vergonya quedaran per sempre en les nostres retines. I, encara més greu, desqualificats com a persones respectuoses amb els mals dels altres, amb els mals que pateixen els innocents.

Tanta impietat fa sentir calfreds quan se sap que són representants d’una part del nostre electorat. Vull pensar que els seus electors, conciutadans meus, no són impietosos com els seus representants.

Impietat.