Dijous, l'entès a algunes contrades carpetovetòniques com a Tribunal regional de Schleswig-Holstein va acabar el primer acte en tres quadres de l'extradició del president Puigdemont.

Ja s’ha parlat a bastament sobre el tema en la forma miraculosa habitual: sense tenir la resolució a mà, a més, redactada per alemanys en alemany (ves per on!) i tot desconeixent aspectes jurídics essencials, alguns d’ells posats en relleu pel mateix tribunal amb seu a la ciutat de Schleswig.

Cal recordar, com a primera qüestió, un aspecte que l’autarquisme jurídic hispànic oficial oblida: cap dels delictes (a més, quimèrics i inexistents) pels quals es va emetre l’euroordre integra els delictes que l’euroordre permet integrar. S’ha utilitzat un vehicle d’auxili jurídic internacional inapropiat. Conseqüència: l’automatisme de l’euroordre desapareix i la petició d’ajut processal a l’estranger es tramita com a extradició.

Això vol dir, en essència, dues coses: l’extradició està sotmesa al principi de doble incriminació i al principi d’especialitat. A més, acordada l’extradició, l’extradit no pot ser jutjat per fets anteriors a la petició d’auxili, a fi d’estalviar fraus processals.

Què vol dir doble incriminació? Vol dir que els fets, reitero els fets, han d’estar castigats ―sota la denominació que sigui― en els dos ordenaments jurídics, el de l’òrgan judicial que reclama i el del reclamat. Per principi d’especialitat s’entén que el subjecte requerit, si finalment és lliurat a la justícia que el reclama, no podrà ser jutjat per un altre delicte diferent ni amb pena superior a la que el delicte en qüestió té a l’ordenament del sistema judicial al qual es demana l’ajut.

 No hi ha violència jurídico-penalment rellevant per al dret alemany, és a dir, una violència física capaç de doblegar el sistema polític

En el cas present, això vol dir que els fets sobre els quals, amb una imaginació més enllà de la legalitat, la justícia espanyola ha constituït la rebel·lió, la sedició i la desobediència, no tenen parangó en el codi penal germànic. Reitero, la qualificació jurídica és irrellevant; el decisiu són els fets.

En conseqüència, no hi ha extradició ni per rebel·lió ni per sedició ni tan sols per desordres públics; la desobediència ja va decaure al seu dia. No hi ha violència jurídico-penalment rellevant per al dret alemany, és a dir, una violència física capaç de doblegar el sistema polític. Aquest és ja un argument reiterat i sabut. Cal presumir que sobre dret alemany en sabran més els juristes alemanys que els espanyols, juristes o no, que ni tan sols saben alemany.

No resulta sobrer recordar que, específicament, s’afirma en la resolució alemanya: “No va tenir lloc cap bloqueig significatiu als carrers, no es va calar foc enlloc ni es va produir cap acte de pillatge. No es va fer ús ni de gasos lacrimògens ni de mànegues d’aigua. No es va fer ús de cap arma de foc”.

Igualment no podem oblidar, com també es diu a la resolució tan mal rebuda en el regne de l’autarquia jurídica, que els magistrats van tenir coneixement ―com tothom, arreu, afegeixo― dels fets de l'u d’octubre pels mitjans de comunicació. Som al segle XXI, on internet ha substituït les diligències i el correu de posta.

L‘especialitat, per la seva banda, permet l’extradició pel delicte pels quals és atorgada, en el cas, un delicte de malversació. El Tribunal Superior entén que podria donar-se, però ni hi entra ni hi pot entrar, perquè no és el tribunal que l’ha de jutjar. Si el delicte, diu el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein, existeix o no, es determinarà en el corresponent judici a Espanya.

En els pròxims dies es podrà veure quin camí agafa la justícia espanyola i si continua malmetent la seva imatge i el crèdit democràtic de l’Estat

De tota manera, l’especialitat no acaba en la determinació del delicte més o menys homogeni entre els dos sistemes jurídics, sinó que l’estat requeridor queda limitat a la pena a imposar: no pot ser més greu que la prevista en el codi del país requerit. A Alemanya, el delicte pel qual s’ha acordat aquesta extradició, comporta una pena de multa o de cinc anys de presó, sense cap altra pena concomitant ni possibilitat d’incrementar-la. Com sigui, la regulació al codi penal espanyol, que sí que preveu agreujants en funció del volum dinerari de la infracció, és irrellevant.

Ho és perquè, tal com diu la decisió marc que va instituir euroordre i ha interpretat constantment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el dret i usos que governen l'euroordre són els del sistema judicial requerit, no del requeridor. És un detall cabdal que la colla de patriotes sobtadament euroescèptics passen, segurament per ignorància, per alt.

Com a colofó, cal recordar un passatge de la interlocutòria germànica, que tanta polseguera i agre sabor de boca ha generat entre els que només conceben com a delicte el que creen en els seus caps i tenen (cert) poder per fer-ho efectiu. En el procés espanyol es considera com a autor de la rebel·lió el president Puigdemont per la presumpta direcció de les masses i el seu llançament contra el poder constituït (anar a votar). Aquesta consideració no resisteix l’anàlisi del que en dret penal ―a Alemanya i a Espanya― s’entén per autoria. No és lícit per emprar el concepte d’autor en sentit jurídico-penal en els delictes que es diuen comesos per la justícia hispànica de forma diversa a com es fa normalment. En virtut d’aquestes regles, a Alemanya el requerit no seria mai autor.

Encara és d’hora, a l’espera de saber si el Tribunal Suprem revoca o no l’euroordre ―afegint malestar a la palesa manca de destresa en l’ús dels mecanismes europeus d’auxili judicial―, per fer vaticinis sobre l’esdevenir processal de la causa. En els pròxims dies es podrà veure quin camí agafa la justícia espanyola i si continua malmetent la seva imatge i el crèdit democràtic de l’Estat.

De judicis polítics se'n van fer des del minut u i no s’ha aturat la roda d’anàlisis, amb una fonamentació, molts cops, informalment relacionada amb la realitat. Ara resultaria més adient reposar, agafar aire i empenta, ja que queda molt camí, segurament més llarg i més dur, del que ens ha dut fins ací.