Fa onze setmanes que a Catalunya no tenim un govern sòlid i cohesionat després de les eleccions del 14-F. D’entrada, no és culpa de Madrid, gens ni mica, però a Madrid estan encantats.

Per primer cop hom assoleix una majoria electoral independentista -la de diputats quasi és habitual-, però aquest capital es dilapida en qüestions abstruses per a la ciutadania.

ERC vol anar per camins lents, en ocasions costeruts cap a la independència, ja que les dreceres han donat poc de si, amb la intenció d’arrencar a Madrid un acord polític que comenci a donar una solució de fons. Vista la força que es manifesta allà ni es molesten en moure un dit, ans al contrari, la màquina de la repressió segueix a ple rendiment. La desunió de l’independentisme trenca qualsevol plantejament per mínimament reivindicatiu que sigui.

JuntsxCat vol que el govern, en el qual no poden ser majoritaris -van perdre el que van presentar com el seu plebiscit-, sigui un mer ens administratiu. La política cap a la independència l’ha de dur a terme el Consell per la República, ens privat amb menys de cent mil socis, que ningú ha votat i és aliè a qualsevol mena de control.

Vist des de fora, aquest i no altre sembla l’obstacle insalvable. Per molt que, com es feia a les negociacions antigament a la UE, es pari el rellotge, podem arribar al 26 de maig o amb noves eleccions o amb un govern minoritari.

Podria ser que els interessos partidistes d’alguns sectors de JuntsxCat, que aquest cap de setmana celebra el seu congrés fundacional del qual no se sent parlar, passessin o per anar a noves eleccions o per deixar surar un feble, per minoritari, govern de la Generalitat.

Amb l’espectacle de la falòrnia de les negociacions per constituir govern, ja no és Catalunya qui marca l’agenda espanyola

Altres sectors juntaires segur que pugnen per una reedició de la coalició actual, en un coma profund de rècord Guinness. Tanmateix, aquesta coalició no pot ser fruit d’un intercanvi de carteres fent servir una automàtica creu de sant Andreu, ja que les circumstàncies polítiques no són les de desembre de 2017. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a La Moncloa. No es tracta d’un intercanvi de carteres, sinó de reclutar les persones més adients per als llocs de governació en la doble vessant de direcció política de Catalunya, i de prosseguir la política de forçar el sanchisme a assentar les bases d’un pacte per la solució del problema polític. La crisi sanitària, la reconstrucció nacional i social, els reptes de futur presenten tal revolució en els paradigmes tradicionals que l’acció política a l’ús resulta inviable. Saba nova i de la bona; res d’automatismes.

No pot ser que la tragicòmica anècdota del trumpisme canyí, qualificatiu el primer del The New York Times, es presenti ara com el principal problema d’Espanya. Amb l’espectacle de la falòrnia de les negociacions per constituir govern, ja no és Catalunya qui marca l’agenda espanyola. Com es pot ser tan cec per no veure la pèrdua de protagonisme quan és el moment en el qual es té a l’abast més força política per a la governança de Catalunya? Aquí i allà.

Parlar del capital de l'1-0, que és de la ciutadania, no de la classe política, i poc o gens de la victòria independentista del 14-F, ja és molt indicatiu. Com a jugada mestra no es diria, a la vista dels resultats, que ho pugui ser.