En aquesta arcàdia de l’estat de dret, que massa cops és el qualificatiu adient per referir-se a l’actual sistema jurídic a Espanya, poques coses poden ja cridar l’atenció.

De tant en tant es baixa un esglaó més cap a l’estat autoritari, de lleis merament formals. Algú deu pensar que de mica en mica s’omple la pica. Fa un parell de dies, tot seguint l’escola del senador Cosidó de governar per la porta del darrere, per part de la sala segona del Tribunal Suprem (TS), segons un whatsapp del gabinet de premsa del Poder Judicial que tenen tots els periodistes que hi figuren, sembla que es commina les juntes generals de tractament (òrgan inexistent) a no donar permisos penitenciaris als condemnats al procés pel procés.

Per la porta de darrere? Potser sí, potser no. Ningú no ho sap. Més enllà del whatsapp, cap veu autoritzada no ha dit ni ase ni bèstia. Afirma el text que ningú ha titllat d’apòcrif: “En el caso de que la Junta de Tratamiento de las cárceles donde se encuentran los presos de la causa del procès [sic] acuerde su excarcelación para cumplir el confinamiento en sus respectivos domicilios, el Tribunal Supremo se dirigirá a cada de esas juntas de régimen general y al director/directora de los centros respectivos para que a la mayor brevedad expliquen el fundamento jurídico que justifica esa decisión e identifiquen de forma nominal a los funcionarios que han apoyado ese acuerdo. Ello se enmarcaría en la exigencia de responsabilidades penales por la posible comisión de un delito de prevaricación”.

En primer lloc, qui ha dictaminat no domina bé el sistema penitenciari. D’entrada, no existeixen juntes de règim general i els directors dels centres tenen un paper molt secundari en les decisions de les juntes de tractament: les aproven o no, més aviat les tramiten; per regla general, no s’hi oposen. Cosa diferent és la Direcció General de Serveis Penitenciaris, que sí que té la darrera paraula en seu administrativa.

Però el tribunal sentenciador només entra a revisar, si hi ha recurs, la progressió en grau del condemnat, aquí de segon a tercer grau, no la flexibilització del segon grau, el famós article 100.2 del reglament penitenciari. Com ja sabem a bastament, aquesta disposició pretén una suavització del segon grau per preparar per al tercer, és a dir, per a la llibertat. La revisió dels acords que aproven o deneguen l'aplicació de l’article 100.2 correspon al jutjat de vigilància que té assignat el centre carcerari corresponent. No arriba mai al tribunal sentenciador

Si, com sembla, es vol influir en la política penitenciària d’uns centres determinats sobre uns presos determinats, som davant un comportament antijurídic

Però si del que es tracta és des d‘un òrgan en principi incompetent, llevat dels recursos que li puguin arribar, dirigir la política penitenciària de tal o qual centre, l’error —diguem-ne, de moment, error— és descomunal. I si, com sembla, es vol influir en la política penitenciària d’uns centres determinats sobre uns presos determinats, som davant un comportament antijurídic: comminant els funcionaris implicats a 1) donar explicacions i 2) comminant-los amb la persecució d’un possible delicte de prevaricació.

Si el TS considera, després d’una deliberació —que desconeixem i que no s’ha plasmat en cap resolució—, que hi ha perill d’actuació antijurídica per part de certs funcionaris de l’administració d’execució de penes catalana, el que ha de fer és limitar-se a esperar que li arribi, si li arriba, el cas pels conductes processals adients. Aleshores sí que caldrà resoldre'l i, si creu, a la vista de l’expedient, que hi ha base per passar-ho a la fiscalia perquè formuli querella, que adopti aquesta resolució. Però això en el futur, no ara, preventivament.

Però és més. El ministeri fiscal de servei penitenciari no ha obert la boca. No és gens estrany, perquè és el que toca. Quan li arribi l’expedient, ja veurem què fa.

El que el fiscal podria fer és obrir unes diligències, si més no informatives, per mirar d’esbrinar la realitat del whatsapp esmentat. Veure si respon a una realitat, és a dir, a una reunió dels magistrats i a un acord encara no fet públic, encara que, en un estat de dret, acords judicials secrets ni n'hi ha, ni n'hi pot haver. Si es demostrés que magistrats del TS han tingut alguna cosa a veure amb el comunicat amb la intenció que sembla que té el comunicat, hi hauria diverses opcions juridicopenals a estudiar: des d’eventuals prevaricacions, passant per les amenaces i/o la infracció d’impedir l’exercici dels drets constitucionals i legals previstos en l’ordenament per part dels presos previsiblement afectats. Tampoc cal oblidar la usurpació de funcions administratives per part d’autoritats judicials.

Si, per contra, fos una ocurrència d’algun integrant del servei de premsa, es podria parlar, igualment, d’amenaces, de falsedats i també d’impedir el dret dels drets cívics per coaccions.

El cas és tan grotesc que faria riure, si no fos perquè, d’acord amb l’experiència en matèria de repressió desfermada a tort i a dret, podria ser perfectament possible. En tot cas, com que el comunicat no ha estat desmentit ni cap membre del gabinet de premsa judicial cessat, resulta altament versemblant.

Tot això, sense entrar en el comunicat de la comissària per als Drets Humans de l'ONU, Michelle Bachelet o del relator de Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa.

Acabo com començava: són les conseqüències de viure en l’arcàdia de l’estat de dret.